Segur que a tots us ha passat alguna vegada, això de ser a l’aeroport amb els ulls clavats a la cinta transportadora que transporta maletes i més maletes sortides d’un forat misteriós, i amb el neguit ficat al cos perquè la teva no fa acte de presència mentre que tothom sembla haver recuperat ja el seu equipatge. Esclar que després queden aquelles altres maletes de què, per estranyes raons, ningú no es recorda i que no paren d’entrar i sortir davant la indiferència general. Si les seguíssim, probablement acabaríem en un espai molt similar a aquest en què Juan Diego Botto situa els cinc monòlegs que integren aquesta obra en la qual cadascun dels protagonistes s’ha passat moltes hores carregant maletes, o vigilant-les i controlant-ne la sortida. En aeroports o a qualsevol altre lloc en què hi hagi un mitjà de transport, perquè aquests personatges, que en alguns casos han hagut d’immigrar i en d’altres s’han hagut d’exiliar, estan acostumats a desplaçar-se en els més variats vehicles i, sovint, de la forma més precària. Però en el cas de l’obra de Botto no hi ha dubte que som al soterrani d’un aeroport, allà on s’ubica una d’aquestes cintes que els passatgers de dalt vigilen amb molta atenció. I aquí sota ens esperen no solament els protagonistes dels cinc monòlegs –tots ells inspirats en casos reals recollits per diverses organitzacions i ONGs– sinó també tots aquells coneguts seus que es van escolant en els relats i que donarien per omplir un altre aeroport sencer.

QUE CONSTI QUE NO SÓC RACISTA

Quants cops no hem sentit pronunciar aquestes paraules, com a preàmbul d’un discurs que regalima racisme per tots els costats? Doncs quan sentim parlar el policia de duanes que obre el torn d’intervencions, probablement tindrem una sensació similar. Però és que no té pèls a la llengua, i sap que quan en un país no hi cap més gent, doncs no n’hi cap, i prou! Esclar que també a l’altra banda, a la dels que han hagut que deixar casa i país per la raó que sigui, hi trobarem de vegades actituds molt similars a les d’aquest representant de l’Estat. És el mateix Botto que ha volgut deixar clar que el seu text volia fugir d’un paternalisme innecessari i de tòpics encobridors. I volia fugir també de l’opció purament dramàtica fent servir sovint l’humor i la ironia. Tot i que, evidentment, de dramatisme n’hi ha molt, dins aquestes històries en què fan acte de presència des de dones subsaharianes intentant obrir les portes hermèticament tancades del paradís europeu, fins a víctimes d’una dictadura militar que al seu moment els va torturar i que ara viuen torturats pel record de les coses que es van veure obligats a fer sota els efectes de la tortura. I cal recordar en aquest sentit que el mateix autor i intèrpret d’aquest espectacle en què tenim alhora un altre popular actor exercint aquest cop funcions de direcció (Sergio Peris-Mencheta), ha sigut víctima d’una d’aquestes dictadures: el seu pare forma part de la llarga llista de desapareguts que va deixar al seu pas la Junta Militar d’Argentina.