“El 1968 em vaig manifestar amb el lema: «Sóc un ésser humà»”

La Carrie Pinson mostra amb orgull la samarreta que vesteix, una llarga i senzilla peça de color blanc d’on sobresurten unes grans lletres negres que resen: “El 1968 em vaig manifestar amb Martin Luther King a Memphis”. Amb només 18 anys, la Carrie va recórrer els carrers de la popular Memphis (Tennessee) en protesta per les deplorables condicions dels treballadors afroamericans de recollida d’escombraries. “Ens vam traslladar a la ciutat amb uns llargs cartells penjant del coll on es llegia: «Sóc un ésser humà»”, explica, i recorda com, de forma gairebé sobtada, es van començar a produir aldarulls que van obligar a dispersar la manifestació. La Carrie es va quedar a Memphis i, uns dies més tard, va anar al Temple Mason d’aquesta ciutat per assistir en viu al discurs del reverend He arribat al cim de la muntanya, una crida a la unitat, els boicots i la dignitat econòmica dels treballadors afroamericans per mitjà d’accions pacífiques i erigida en l’última oració prèvia a la seva mort. “Acabat el discurs, Luther King va caure del podi a la cadira, com si estigués a punt de desplomar – se pel cansament”, rememora la Carrie, que se sent orgullosa d’haver vingut des de la seva Kennesaw (Geòrgia), fins a Washington per celebrar el 50è aniversari de l’històric “Tinc un somni”.

La Carrie és una dels centenars de persones que es van concentrar davant del memorial al president Abraham Lincoln i al voltant de l’estany que s’estén entre la figura de l’emancipador i l’alt menhir que homenatja el pare fundador, George Washington. Un home va decidir emergir d’entre la multitud i entretenir el personal recitant de memòria el “Tinc un somni”. Cada cop eren més les persones que l’envoltaven, a mesura que s’acostava al somni d’una nació on els fills siguin jutjats pel contingut del caràcter i no pel color de la pell.

Una trompeta ressonava des de l’escenari entonant una de les populars peces de Louis Armstrong, però els que la van escoltar atentament li van regalar un sentit aplaudiment quan va concloure amb el reconegut “lliures a la fi, lliures a la fi!”.

Mentre la pluja minvava (temporalment) els parlaments se succeïen, però pocs encenien tant el públic com el del veterà reverend Joseph Lowery. La seva fràgil figura, una veu tremolosa que reposa en una cadira de rodes, contrastava amb la força d’un discurs que servia per recordar que, malgrat els avenços, queda progrés per assolir; que, malgrat la repressió, no hi haurà rendició. “No retrocedirem, hem arribat massa lluny, hem sagnat massa profundament i hem mort massa joves”, va exclamar el reverend Lowery, davant un públic entregat.

El seu discurs va ser seguit per defensors dels drets dels gais i les lesbianes –avui inclosos al somni de Luther King– i per la modesta entrada del llegendari jugador de l’NBA Bill Russell, que va encoratjar els afroamericans a continuar lluitant.

Objectius tan diversos com els manifestants, majoritàriament afroamericans, però acompanyats de molts blancs, asiàtics i hispans, homes i dones, joves i grans. Abillats, alguns, amb samarretes amb l’efígie de Luther King, però també amb imatges de Barack Obama i de Trayvon Martin, el jove negre mort per un civil blanc i convertit en un símbol dels reptes pels quals encara cal lluitar.

La pluja i el popular actor Jamie Foxx van trencar el guió. El constant anar i venir d’unes gotes incessants va obligar els concentrats a treure el paraigua, però ningú es va moure del National Mall, ple a vessar. Foxx va esquivar el teleapuntador per engegar un petit discurs personal en què va recordar King, però també Trayvon Martin, la matança de Newtown i la devastació de l’huracà Sandy. D’entre el públic es van alçar dues humils pancartes, un joc de paraules en anglès que en català perd la broma, però no el sentit: “No hi ha justícia sense tu i jo”. Ben a prop, la segona servia per llançar el missatge que King també havia defensat el control d’armes.

Quan la pluja per fi afluixava i les tanques de protecció assolien el seu límit, el país es preparava per a un dels moments més emotius de la marxa commemorativa: el repicar de campanes en record del moment en què Luther King posava fi a una de les evocacions més influents de la història dels EUA. La filla del reverend va convertir el seu discurs previ a l’acte en una pregària carregada de força, seguida amb els crits afirmatius i de joia dels assistents.