A vegades, els astres de la realitat s’alineen i l’univers, sempre tan caòtic, s’ordena. Aquesta setmana, la lectura d’un article entorn de la ministra d’Integració italiana, Cécile Kyenge, d’origen congolès, va coincidir amb l’exclamació irada d’un veí de barra sobre la integració dels immigrants, o, més concretament, sobre la seva no – integració. Com saben, la ministra italiana va ser comparada amb un orangutan pel vicepresident del Senat italià i pocs dies més tard, mentre participava en un acte públic, dos ultradretans graciosos van completar l’ocurrència amb el llançament de plàtans. “La ministra d’Integració…” llegia en el moment en què vaig rebre l’impacte del comentari sobre la no – integració dels immigrants i l’habitual suma de prejudicis i tòpics que completen l’estampa. Haig de dir que l’episodi no va culminar en cap gest heroic i que, incapaç de trobar la rèplica adequada per desmuntar aquell discurs que em provocava un creixent pessigolleig d’incomoditat, vaig escurar el cafè i vaig abandonar el local tot oferint, això sí, el diari a l’home enfadat, recomanant – li la lectura de l’article. Ja sé que hi ha ments molt refractàries a aquestes coses, però ho vaig fer amb la primíssima esperança que descobrís que invocar la integració de la forma que ho feia ell és, com a mínim, grotesc. A què s’han d’integrar? Al seu racisme? A Telecinco? Als seus criteris indocumentats i malaltissos? Quan siguin ja dels nostres a tots els efectes, podran llançar plàtans als africans o fer l’orangutan als camps de futbol? Aquest senador de la Lliga Nord, és un exemple de la superioritat moral d’Occident? El parell de nazis que llançaven fruita, són tal vegada una mostra de la bondat de les ideologies que han sorgit de la civilitzada Europa? Humilitat, amics; ara que la nostra societat exhibeix les costures i les vergonyes, ara que el model polític triomfant es mostra més dur i més insolidari que mai, hauríem de procurar – nos autoreferències més humils. El pacte social i el model de convivència s’han fet miques, però no ho han fet per baix sinó per dalt. Els responsables de la trencadissa són, precisament, les elits, els que han exercit el poder econòmic i polític, els que han tingut la possibilitat de confegir l’opinió pública dels darrers anys. Ara que ens il·lusionem pensant en el moment zero de la construcció d’un nou país, potser més que d’integració hauríem de parlar de desintegració com a pas previ al nou model social que hem de bastir. Si tenim la miraculosa possibilitat de recomençar fem – ho combatent els privilegis i el patriarcat, per descomptat, i afavorint, per exemple, la inclusió i la justícia social, la llibertat, la solidaritat i el respecte al patrimoni natural. I encara que la Lliga Nord ho faci sovint amb Catalunya, no busquem cap complicitat ni cap inspiració en aquests individus que reivindiquen una Padània que mai es concreta, serà un indret absolutament indigne.