Sense la pressió de veure’s assetjat pel focus mediàtic, el barri del Poblenou de Barcelona es conjura per intentar recuperar un batec de normalitat que, en la darrera setmana, s’ha vist alterat pel desallotjament de l’assentament d’immigrants del carrer Puigcerdà. La decisió, adoptada dissabte, de finalitzar la tancada de protesta que una cinquantena d’antics inquilins d’aquesta vetusta nau havien protagonitzat a l’església de Sant Bernat Calbó es pot interpretar com la visualització d’aquest anhel de voler tornar a un clima de distensió. Un desig, però, que en absolut significa que s’hagin volatilitzat els recels, les incerteses o les reivindicacions que tenen part d’aquests immigrants i els col·lectius socials que
els emparen. Al Poblenou, ara comença la feina més àrdua i silenciosa.

D’entrada, hi ha els interrogants al voltant del procés de reallotjament d’urgència que ha posat en marxa l’Ajuntament de Barcelona. En primera instància, s’hi van acollir 137 nouvinguts que o bé feien nit, o es movien habitualment a l’antiga fàbrica del carrer Puigcerdà i que, a hores d’ara, ja estan reubicats en pensions
o albergs costejats pel consistori. A aquests, però, cal afegir-hi un altre grup de 73 més que, en principi, no es van apuntar a aquest pla d’aixopluc de contingència, però que ara sí que desitgen fer-ho. En total, 210 expedients que estan sobre la taula de l’Ajuntament de Barcelona, amb qüestions tan crucials per dilucidar com ara quina dispesa se’ls donarà a curt i mig termini o, fonamentalment, com se’ls reorientarà des del punt de vista sociolaboral o si els que no disposen de papers podran regularitzar-se. Andrés García, uns dels advocats que assessora el col·lectiu, reconeix que la qüestió de la feina és un tema especialment costerut d’afrontar. És públic i confés que la pràctica totalitat de persones de l’assentament vivien de la ferralla i molts voldrien continuar fent-ho. Una aspiració que no casa bé amb els programes de reorientació del consistori barceloní, que, entre d’altres arguments, exposa que crear una cooperativa dedicada a la ferralla amb condicions laborals homologables, com demanen algunes entitats, és un projecte condemnat a l’ocàs. O al fracàs. No surten els números.

Aquesta, però, és només la part del fenomen que està més o menys sota control del paraigua institucional. És també una realitat palpable al barri que una part gens menyspreable de les persones que estaven a la nau de Puigcerdà no volen saber res de l’Ajuntament i continuen buscant-se la vida dins el circuit de la ferralla. El mateix, si fa o no fa, que el que passa a la quarantena d’assentaments d’immigrants més que hi ha al Poblenou. Molts deures en cartera. Massa.