Episodis de després d’una guerra, de guanyadors i de perdedors, de gana i d’humiliacions, de diàspores i de nous començaments; fronteres que s’obren i es tanquen al dring de la bossa de qui truca; gent que ve, gent que es queda, gent que se’n va darrera una feina, gent que es pregunta d’on és i qui és; comiats i retrobaments que posen la pell de gallina; havaneres de sons africans amb regust de tràfic d’esclaus i d’espoli que perdura; tiralínies colonial que desfà famílies; constructors desnerits d’infraestructures per a gaudi d’altres; coreografia per a una festa major on els veïns mengen, beuen, ballen i fan memòria de les vivències que configuren la seva vida i la del seu entorn… Tot plegat i molt més constitueix l’insòlit i entretingut projecte teatral Històries d’un poble promogut per l’associació GRAMC (Grups d’Actuació amb Minories Culturals i Treballadors Estrangers), al voltant del qual un grup de joves i adults de diferents edats, orígens i condició, residents a Salt i a Santa Eugènia (Girona), s’han trobat un parell de dies a la setmana durant dos anys per anar construint un relat que els –i ens– identifica a tots com a éssers humans.

L’objectiu de l’obra, dirigida per Catalina Lladó i produïda per Reinald Roca, dos prestigiosos professionals de les arts escèniques, és la presa de consciència de les múltiples fesomies que adopta el racisme i la xenofòbia en les poblacions receptores d’immigració, així com la sensibilització necessària per donar-hi resposta fonamentada en la raó i el sentiment d’empatia i solidaritat. De manera molt hàbil, la directora ha sabut crear entre persones tan diverses, a les quals tampoc no coneixia, un espai distès de contacte i de treball en el qual tothom s’ha sentit còmode i ha anat alliberant el seu particular magma d’experiències, records i inquietuds fins a construir un guió molt viu i viscut. L’obra neix, es pot dir, de la pròpia convivència dels seus protagonistes, de la Carolina, l’Anna, en Xeriff, la Chusa, la Nyima, en Rachid, l’Eva, l’Ibra, en Bacari (vegeu-los a la plana del costat), que ara, quan és a punt d’estrena, encara es meravellen de les bondats inimaginables del seu intens procés creatiu. Tots coincideixen a destacar per damunt de tot l’oportunitat d’haver compartit un temps de relació i d’expressió desenfadada que els ha ajudat a sentir-se veïns del seu poble i que els ha acabat convertint en amics. Amics que se’n van junts de sopar de Nadal, per exemple, i que quan pretenen acabar la celebració en un bar de Girona resulta que no tothom hi té accés, que per a alguns la festa és privada; vergonya del racisme més barroer que es resisteix a desaparèixer.

El Teatre de la Concòrdia, que és el nom genèric donat al projecte de GRAMC, ofereix una acurada fotografia dels moviments humans que s’han esdevingut i s’esdevenen i d’una vida considerada com a evolució i canvi, impuls contra les inèrcies, camí cap endavant, superació de pors i recels davant del desconegut, sana curiositat per aprendre, mentalitat oberta, respecte a la diferència, sentiment de pertinença al grup i lluita contra les desigualtats i les injustícies. Amb l’avinentesa que el moviment sempre comporta alguna pèrdua necessària. Per avançar cal anar enterrant personatges, com diu simbòlicament Catalina Lladó: “El teatre i l’art permet allò tan meravellós de renéixer amb idees noves. Si volem viure i moure’ns amb voluntat lliure, no hi ha més remei que donar-li un espai a la mort.” La mort, justament, del prejudici i de la xenofòbia, a què aquesta troupe ens convida amb la seva actuació.