A força de ser sincers, u sempre té en el pensament aquells esdeveniments que d’alguna manera l’han marcat per a bé i, al remat, han contribuït a fer – lo una mica millor del que era. Al llarg de la vida d’un individu moltes circumstàncies l’han fet ser d’una forma o d’una altra, encara que sempre estiga aprenent si és un xic curiós, per poc que desitge créixer siga quina siga l’edat i, també, el context.

Vinc a referir – me a aquesta voluntat de millora que qui subscriu ha experimentat en pell pròpia per a copsar la contribució que ha fet un col·legi laic concret pel seu veïnat; però no una escola qualsevol de les que per fortuna hi ha pertot arreu, no, sinó una de ben particular que, mig amagada i incardinada en el mateix teixit urbà de Mislata des de fa mig segle —cosa que ni tots poden dir ni celebrar tampoc—, s’ha anat convertint en un mirall en què reflectir – se indiscutiblement.

L’escola de què parle no és un centre modern, ni molt gran ni molt menut que, a més de servir als mislaters ininterrompudament en temps de dictadura i democràcia, de bonança i depressió, d’emigració i immigració, s’ha anat erigint com una mena de garant del dret d’accés a l’educació en igualtat d’oportunitats que tot ésser humà necessita per a progressar, sense importar ni la raça, ni la religió, ni la cultura, ni l’idioma, ni la situació econòmica ni tampoc social.

És veritat que les coses canviaren per al Col·legi Santa Cruz, a què em refereix, des de 1991, any de la inauguració del Centre d’Acollida de Refugiats que, mira per on, va ser planificat i construït davant mateix de les seues instal·lacions. Un dels comptats centres d’atenció als refugiats estrangers que esguiten la geografia espanyola i que, encara i afortunadament, a pesar de la crisi (no només econòmica sinó també de valors), continua servint perquè va ser concebut, sent un exemple de servei públic mentre atén ciutadans que fugen de zones de conflicte latent, tan desconegudes com llunyanes.

El col·legi, que fa uns mesos complí cinquanta anys, a banda o a més d’acollir nombrosos infants i adolescents del CAR, també estén els seus braços amics cap a les Residències de Menors de la localitat, les quals tutelen altres tants desfavorits, o l’ONG AHuIM que treballa exemplarment amb els sahrauís que, dissortadament, malviuen en campaments com els de Tinduf (Algèria). Seria llarg de citar ara i ací la quantitat i qualitat de les institucions i entitats que, colze a colze, han participat i participen amb aquesta escola: la parròquia de sant Miquel de Soternes, UNICEF, les llars de jubilats mislateres, l’Ajuntament i els seus Centres d’Informació Juvenil, el Museu d’Història de València… Tot un exemple diari de despreniment i solidaritat que no podria entendre’s sense els seus professionals (directius, docents i PAS), l’Associació de Mares i Pares, les famílies i els seus alumnes.

Ara mateix, fa uns dies, com tants altres centres, acomiadaren el curs escolar amb la cerimònia de graduació, un emotiu festival i l’edició de la seua revista, que és un exemple d’interculturalitat i participació de primer ordre.

Des de tan lluny, només volia agrair – los a tots plegats haver passat entre ells els millors anys de la meua vida com a docent i, sobretot, com a persona. Una part ben gran del que sóc els ho dec a ells, a tots ells, en els moments bons i en els que hagueren pogut ser millor encara. Moltes felicitats per la felicitat que són capaços d’irradiar i l’esperança de què son portadors entre els més humils i senzills. Sempre hi seré un professor del Santa Cruz, un col·legi com els que no hi ha.