En els darrers mesos, Carla Bruni s’ha passejat de plató en plató promocionant el seu darrer disc i responent a qui li preguntés que el seu marit, l’expresident Nicolas Sarkozy, no tornaria a la vida política. Dels rumors que circulen per París fa la sensació que la comunicació no és especialment fluïda en la parella. Sarkozy, en fòrums íntims i no tan íntims, es deixa estimar pels fidels i comença a vertebrar un relat i una estratègia per tornar a la primera fila política. Argumenta, no sense raó, que d’ell depèn frenar l’avenç de la ultradreta de Marine Le Pen. Ell, responsable de validar i legitimar a ulls públics el discurs xenòfob del Front National, se sap com l’única medicina contra la imparable progressió dels neofeixistes a les enquestes.

Aquest cap de setmana, en què es jugava la plaça de diputat per Villeneuve – sur – Lot (Aquitània) que va perdre l’exministre socialista Jérôme Cahuzac per un cas de corrupció, ha testimoniat l’onada lepenista que amenaça de foragitar França. A la segona volta van passar els candidats de la Unió per un Moviment Popular i del Front National. Diumenge a la nit, tancades les urnes, el candidat de la UMP es va endur la victòria, però només pel 53% dels vots davant el 47% del seu rival d’ultradreta. Tot i la derrota electoral, es tracta d’una victòria ideològica per al Front National, que suma cada dia nous adeptes. I és que, entre la decepció amb el govern d’Hollande i el desgavell que regna en l’antic partit de Sarkozy, molts francesos estan dirigint les seves esperances a l’ordre retrògrad que els promet la jove i riallera Le Pen, antisistema de carrera en temps en què el sistema s’enfonsa. La formació ultraconservadora té l’any vinent dues cites clau: a les municipals espera els millors resultats de la seva història, que li serviran per enfortir l’estructura humana i econòmica del partit. Després vindran les europees, en què les enquestes la situen en segon lloc, davant dels socialistes i a només un punt de la UMP. En temps d’austeritat i en ple debat sobre el futur govern econòmic de la zona euro, Le Pen té ingredients de sobres per alimentar el seu populisme fàcil, intel·ligible i fantasiós que tant sedueix les classes més perjudicades per la crisi, aquelles que espera que l’alcin a la presidència el 2017.

Davant d’aquest escenari, per bé o per mal, Nicolas Sarkozy és la cara política més vàlida que té França per frenar les aspiracions de la ultradreta. Conserva crèdit entre la majoria conservadora del país i en guanya entre els votants de centre, que veuen que la promesa de canvi de François Hollande s’ha esvaït i el rumb econòmic del país va (per ara) a pitjor, amb un atur desbocat i un creixement inexistent.

Amb tot, Sarkozy és conscient que les properes presidencials es jugaran ideològicament a la dreta, i també se sap com l’únic conservador capaç de competir a populista amb la incendiària Le Pen. Dels altres dos aspirants de la UMP, François Fillon és moderat i poc popular, i Jean – François Copé té poc ascendent fora del partit. L’equació, pendent d’aprovar per Bruni, serveix en safata de plata un retorn del salvapàtries per excel·lència, de l’au Fènix que ha deixat de llepar – se les ferides i torna a deixar – se estimar per les enquestes.