Que tot siguin flors i violes és una manera metafòrica de dir que tot va bé. Per la banda de les flors, d’acord. Per la banda de la viola, si és l’instrument de corda, passi (millor acompanyat de més instruments, que el nyigo – nyigo solitari més aviat m’entristeix, si no és que el fa sonar de manera poc ortodoxa i marcant el ritme a cops de peu contra la tarima un vellet esdentegat en un ball de pel·li de l’Oest). Ara bé, si viola ho prenem com a verb…

La violació existeix des de sempre. Si més no, el Codi Hammurabi (codificació de lleis basades en la del Talió, allò de l’ull per l’ull) del 1760 aC ja recull sancions contra la violació. Si ho penaven és que no era un acte puntual. Avui dia, a la República Democràtica del Congo, tenen una mitjana de més de mil violacions… diàries.

Sorprèn que la nació europea amb l’índex més alt de violacions sigui l’asèptica Suècia. Tot i que, presumptament, el 85% dels violadors són immigrats o fills d’immigrants, i d’aquests, la majoria àrabs. (Les estadístiques no sempre són tan complaents amb la moral occidental: quins dos països tenen l’índex més alt de segrestos? Mèxic? Colòmbia? El Brasil? Doncs no: el Canadà i Austràlia.)    

Segons l’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte, cada any es cometen més d’un milió de violacions al món. I són només les denunciades, perquè el total real potser dobla o triplica la xifra…