Ser castigat per haver participat en un moviment de contestació a un partit que atia la xenofòbia és motiu d’orgull. Els missatges xenòfobs arrelen quan l’entorn social mostra passivitat. Qui planta cara contribueix al procés d’humanització que necessitem.

Ara fa uns anys, un grup d’alumnes em van mostrar el seu disgust perquè un dels seus companys manifestava opinions xenòfobes. Opinaven que els futurs treballadors socials havien de ser especialment sensibles a la condició humana, i que no eren acceptables aquestes actituds. Certament, jo també estava contrariat ja que, gairebé sempre, havia trobat que els meus alumnes eren persones socialment sensibles. Durant un temps, aquest grup d’estudiants van dipositar en el professorat la responsabilitat de fer quelcom i, per això, vàrem introduir aquest tema en la docència. Finalment, van ser els mateixos estudiants els que es van adonar que dipositar en l’autoritat docent la responsabilitat d’afrontar el problema i tractar – lo solament des del coneixement teòric era una falsa solució; també ells havien de plantar cara en cada ocasió a les idees o actituds xenòfobes (no callant, entrant en debat, mostrant desaprovació, etc.). Havien arribat a la conclusió que aquella lluita els incumbia i que s’havia de desenvolupar en totes les situacions d’interacció.

Aquesta mateixa convicció es troba darrere dels qui, en un altre ambient i lloc, varen plantar cara a l’activitat de Plataforma per Catalunya en l’última campanya electoral. Aquest partit centra les seves campanyes en aquells espais territorials que concentren població amb major pluralitat d’origen, en els quals el cultiu de l’odi racial pot esdevenir dramàtic; amaga les veritables raons del patiment social i proposa culpar un sector de la societat (els treballadors emigrants) dels mals que afecten les classes populars (l’atur, la precarietat del treball i dels serveis públics, etc.) i excloure’l de la protecció social.

El combat contra la xenofòbia o el racisme no es pot dipositar només en l’autoritat. Menys encara en un país amb una baixa consciència entorn del paper que aquestes xacres tingueren en la història recent (l’holocaust, el genocidi de Ruanda, Srebrenica, etc.) i en el qual les mateixes autoritats manifesten quotidiana ignorància ja sigui amb l’ús banal de l’adjectiu nazi, ja sigui negant – se a condemnar el franquisme. Combatre la xenofòbia és cosa de tots.