Si li preguntes, en Kissima et dirà que està bé. Que se sent afortunat perquè ha conegut gent que es preocupa per ell, que el tracta amb amabilitat i que forma part de la seva àmplia família llagosterenca. També et dirà, però, que aquesta no és la història de la immigració. Que ell ho sap de bona tinta, que coneix les ferides de la solitud, de la por, del pes que carreguen tots els que han arribat a aquestes terres a la recerca d’un futur per a ells i els seus, i et dirà que li costa trobar la pau si al seu voltant hi ha qui pateix. En Kissima és, de fet, un jove somrient i generós que diu que està bé després d’alguna esporàdica jornada laboral llarguíssima a canvi d’un sou d’economia de postguerra o després d’haver vençut vuit o deus quilòmetres en bicicleta per fer,
a sis o set euros, dues hores en un jardí.

La de la immigració és generalment una història de precarietat, d’explotació, de sacrificis oferts als poderosos déus del mercat laboral, a les desigualtats i al llarg memorial de greuges que allò que anomenem tercer món acumula en la seva relació amb el primer. També és la història de moltes mesquineses polítiques i humanes i una oportunitat per atiar interessadament els pitjors instints de la nostra espècie. Probablement, una de les formes per mesurar la degradació d’una societat deu ser la del grau de culpabilització dels immigrants. Com més corrompuda, més se’ls converteix en el boc expiatori.

La relació entre en Kissima Sillah i en Janot Carbonell s’ha fet al marge d’aquestes lleis. La seva és la trobada de dos éssers humans. Un jove amb una voracitat enorme per aprendre i un home que es dedica al teatre i que el segueix estimant perquè segueix estimant la vida. De la sensibilitat, la capacitat, les ganes i la benvolença de l’un i l’altre, n’ha sorgit un exemple rodó per argumentar que els individus, les cultures i, si volen, les civilitzacions no necessàriament han de xocar i que la reciprocitat i l’enriquiment mutu no són una ingenuïtat bonista. Tot depèn de l’ànim i l’àmbit de la trobada. En Kissima i en Janot ho han fet
a Llagostera Solidària, una de les nombroses oenegés
de mida humana que formen part de la Coordinadora d’ONG Solidàries de les Comarques Gironines i l’Alt Maresme. I això, de fet, deu ser revelador.