Com sorgeix la necessitat de reformar el servei d’ocupació xilè?
Quan va arribar la nova ministra de Treball, després del govern de centreesquerra, Evelyn Matthei (un dels pesos pesants de la dreta a Xile), el primer que va encarregar va ser una revisió a fons de l’INEM xilè amb un sistema que m’agradaria veure més a Espanya: amb experts internacionals i neutrals, no polítics. Jo en aquella època treballava en el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament, (PNUD). Reporto directament a la ministra i responc davant del Banc Interamericà de Desenvolupament. Vam observar els resultats dels programes i el diagnòstic va ser bastant dolent, era una institució amb problemes operatius.
Caldran retallades?
Nosaltres estem en un context, el xilè, que és el contrari de la situació a l’Estat espanyol. Probablement alguna àrea s’haurà de retallar i moure algunes persones, però la meva feina no és aquesta, és molt més àmplia: canviar els sistemes informàtics, millorar processos, reforçar àrees, comprar equips, contractar gent més valuosa, apujar sous perquè es quedin… No vinc amb un ganivet, vinc amb dotze milions de dòlars frescos per a estudis i reformes. Xile és un país amb una economia amb importants desigualtats però amb recursos per invertir. No farem una reforma de retallades unilaterals. Cada cop que vaig a casa i veig el que es fa… és justament el contrari.
S’inspira en el sistema espanyol per planificar tots aquests canvis?
Moltes empreses espanyoles que han treballat aquests temes estan arribant aquí a picar a la porta per saber què estem fent, però Espanya ara mateix té molt mal prestigi internacional, i més ara, amb l’onada de professionals que estan arribant per fugir de la crisi. Mal prestigi, no per aquests professionals, que aconsegueixen bones feines.
Quina imatge arriba d’Espanya?
La sensació que tenen els xilens és que Espanya, com a país i com a model econòmic i social, ha fracassat, fet que al meu parer no és cert, però és la sensació que es palpa aquí. Quan des de Xile miren el sistema espanyol, no ho fan per emmirallar-s’hi, sinó just al contrari.
Nota un augment de la immigració espanyola?
Es nota, es nota. Fa cinc anys a Xile vivíem els expatriats i ara hi ha gent que busca feina i la troba molt ràpidament. Està arribant gent jove i no tan jove molt formada. La immigració espanyola s’ha multiplicat per cinc o per set. Xile està en auge i els espanyols són ben valorats, però el sistema econòmic, polític i institucional espanyol, l’estat del benestar, el que perceben els xilens –tot i que jo crec que no coneixen del tot el tema perquè opinen des d’onze mil quilòmetres de distància– és que l’Estat espanyol té un 26% d’atur i demana rescats a la Unió Europea. Espanya no té bona fama i no miren cap allà, encara que sigui un error perquè a Espanya probablement hi ha algunes experiències interessants.
També arriba l’auge sobiranista?
A Xile tot això arriba. Ha sortit als diaris, hi ha molts fills i néts de catalans exiliats i hi ha interès, tot i que la majoria no acaben d’entendre-ho: Xile és un país terriblement centralista i encara ha de resoldre la qüestió dels maputxes.
L’atur xilè està al voltant del 5,6%, pràcticament estructural. Recomana anar a treballar a Xile?
A Xile fan falta professionals i es paguen bons sous, més bons que els que aquests professionals guanyarien a Espanya. És un país on ha pujat el cost de la vida, però que continua sent un 10 o un 15% més barat. El teu sou el pots doblar o triplicar. El que no tens aquí és el mateix estat del benestar: t’hauràs de pagar la salut i tenir un fons de pensió privat.
“Vente a Chile, Pepe”?
Professionalment, l’opció és clara: ¿estar dos anys sense fer res a Espanya i mentrestant descapitalitzar-te, o venir a Xile i tenir una bona feina de la qual aprendràs i creixeràs professionalment?