Amb l’artista palestina Ahlam Shibli (1970), el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) inaugura una nova línia expositiva –“prioritària”, segons emfasitza el director del centre, Bartomeu Marí– aliada amb les pulsions creatives del nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. No ha estat una decisió arbitrària, sinó meditada: en aquesta àrea geogràfica el Macba hi percep una nova manera de fer i entendre l’art contemporani, liderada per un moviment d’intel·lectuals “molt potents i molt menystinguts”, en boca de Carles Guerra, el conservador en cap del museu i valedor, com a comissari, de l’exposició de Shibli.

Aquest nou recorregut del Macba, tal com diem, el comença Shibli, artista que des de fa uns anys s’ha convertit en la nineta dels ulls de diversos museus internacionals, i del mateix Macba, que l’any 2008 ja hi va apostar a l’exposició Arxiu universal. La condició del document i la utopia fotogràfica moderna, i li va encarregar un projecte sobre els cuidadors immigrants de la Barcelona de classe mitjana i alta.

Shibli és una gran fotògrafa d’ulls perspicaços, i el seu virtuosisme s’imposa ara amb entusiasme en la primera exposició retrospectiva que li han coproduït el Macba, el Jeu de Paume de París i el Museu de Arte Contemporânea de Serralves de Porto –museus als quals viatjarà la mostra després de Barcelona–. El fil que estiren les nou sèries fotogràfiques reunides a l’exposició, produïdes durant l’última dècada, és el mateix: totes evoquen o invoquen la noció de llar com a closca d’afectes que emparen les persones, és a dir, que va molt més enllà del que és estrictament una casa amb una teulada i les quatre parets. Shibli també ens parla del propi cos, la primera casa de l’ésser humà i, per la seva condició de palestina, del concepte de país entès com una gran llar que protegeix les emocions de tot un poble.

L’artista, que no amaga les seves idees en contra d’Israel, ha erigit una peça magna, amb el títol Death i que es presenta per primera vegada al Macba, en què descobreix l’omnipresència de les imatges commemoratives dels màrtirs palestins a pràcticament totes les cases i els carrers dels territoris ocupats. Shibli ha retratat els interiors domèstics de familiars i amics que en la mitificació dels seus morts troben el sentit de les seves vides. I de la seva causa, és clar. La sèrie consta de 68 fotografies i és, sens dubte, la més impactant de l’exposició.

Poca distància crítica? Segurament, tot i que Shibli diu que n’és molt, d’autocrítica, i que la prova és que als palestins “els costa acceptar” la seva obra. Sigui com sigui, no empetiteix el talent de la fotògrafa, que en la mateixa exposició demostra que, quan s’allunya de la seva dramàtica experiència vital, pot ser molt més commovedora i tot. Sense trencar el fil del concepte de llar absent i de lluita de l’home contra aquesta absència, exhibeix una sèrie sobre uns nens orfes de Polònia, d’alta intensitat emotiva, així com un altre projecte agut sobre les contradiccions en una ciutat occitana, Tula, massacrada pels nazis i còmplice de les lluites contra la independència d’Indoxina i Algèria.

Unes contradiccions de les quals l’artista reconeix que el seu maltractat poble no s’escapa, i d’aquí l’encert de dedicar una sèrie a la repressió que viuen els homosexuals als països islàmics. “A Palestina no estan en perill, però sí a l’Iran i l’Iraq”, matisa. O contradiccions que porten alguns palestins d’ascendència beduïna a fer-se voluntaris de l’exèrcit israelià, a canvi d’un sou i, també, d’una casa.

‘La casa fantasmal’, d’Ahlam Shibli.
al macba. fins al 28 d’abril.