Un dia a la setmana, a la frontera entre els barris de Llefià i la Salut, a Badalona, hi ha mercat ambulant. En aquesta zona, la més poblada, viu molta gent que als anys seixanta va emigrar des del sud de l’Estat espanyol. Ara conviuen amb l’altre moviment migratori, el dels estrangers, els que hi van aterrar quatre o cinc dècades més tard. En aquest mercat no es visualitzen productes que es comercialitzin amb una visió nacional o política. Ni una sola referència a la independència del país. Ni banderes, ni pins, ni samarretes… Tampoc no es venen aquelles altres que exalten els valors d’Espanya.

De primer cop d’ull, sembla que el mercat visqui aliè al debat que aquests dies sacseja el país. Però no és cert. Només llançar el tema, tothom entra al joc. En algun moment, qui més qui menys ha pres part en alguna conversa sobre la qüestió. “A la Guàrdia Urbana no es parla d’una altra cosa”, m’explica un dels policies que custodia l’espai. Dins aquest grup, el dels policies locals que vigilen els encants, els favorables a la independència guanyen als que no ho són. El triomf no és pas per golejada. “Cinc a favor; tres en contra”, revela l’agent, que es compta entre els victoriosos. I els contraris són els nascuts fora de Catalunya? “Són els més grans, que pensen que es pot generar un enrenou molt gran amb tot això de la independència”.

A pocs metres, hi ha un matrimoni i un senyor fent petar la xerrada. Parla Toni López, “el llest del grup”, segons la dona. Ell vol la independència de Catalunya, però sempre que no el governi CiU. Per López, CiU i el PP “són el mateix gos amb collar diferent”. S’autodefineix com a “home d’esquerres” i se li regira l’estómac quan pensa que Llefià i la Salut, barris que eren munició socialista, van ser clau en la darrera victòria a Badalona del popular Garcia Albiol. “Érem un barri obrer i de cop tot Déu és de dretes”, es lamenta.

En campanya electoral, Llefià i la Salut són terreny que tant el PP com el PSC tenen adobat, tot i que els populars, l’any passat, van llaurar més hectàrees i en van recollir més fruïts. L’elevada presència de població immigrada (espanyola i estrangera) ha estat vista sovint, pels partits independentistes o abans nacionalistes, com un mur infranquejable. Aquell no era el seu públic objectiu. Determinats discursos sobiranistes, fins fa poc, no havien calat. No han fet ni l’esforç d’apropar-s’hi. Però actualment Llefià i la Salut són dos dels barris més maltractats per la crisi, un element que explica el gir polític de molts veïns. L’expressió castellana “de perdidos al río”, tal qual, és recurrent. “Ser cornut i pagar el beure ja sabem que és, ara toca provar alguna cosa nova”, afirma Rafael Amaya, un venedor de bijuteria que opina que, si demà es convoqués el referèndum, guanyaria el “sí”. Això no obstant, sospita que “alguns” no farien factible el camí cap a la llibertat. Apareix el seu fill en escena, de nom també Rafael: “M’encantaria viure en una Catalunya independent; no vull pagar tants impostos ni mantenir la monarquia espanyola.” Et sents només català? “Molt.” I sempre parles castellà? Canvi de registre: “Sóc bilingüe, a l’escola em van ensenyar el català.”

La Pilar, una clienta, es declara “catalana i espanyola”. Va néixer a Conca però Catalunya la va acollir fa mig segle. Tant la Pilar com la seva germana Piedad volen seguir dins l’Estat espanyol. El marit d’una d’una de les dones no ho té tan clar. La Luisa, l’Estefanía i la Noemí no tenen cap dubte: “Som espanyoles.” No entenen els que volen fraccionar l’Estat. “Espanya és una”, diu la Noemí. Uf, s’estalvia el grande y libre. Pensen que, si Catalunya té tants problemes econòmics, és, en part, per culpa dels seus governants. “S’han deixat xuclar molts diners i destinen molts recursos als immigrants acabats d’arribar; no pot ser que ho tinguin tot gratis i no paguin per la sanitat”, apunta l’Estefanía. I, si ve un senyor de Múrcia, també li cobrem la visita al metge? Es fa un silenci: “Home no, aquest és espanyol.”

A la sortida del mercat, un tècnic municipal, conegut líder veïnal, vol la independència, però no si l’ha de liderar el president Artur Mas: “Si m’ha de continuar retallant, ja se’n pot anar a pastar fang, juntament amb la burgesia espanyola.” De fons, ens interromp el megàfon de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que recull firmes per reclamar la dació en pagament. “Això sí que és important”, m’indica.