Una dècada després que el fenomen de la immigració estrangera es disparés a Catalunya, les comunitats musulmanes segueixen, en diferents punts del país, sense haver pogut resoldre el problema de la manca d’espais on practicar la seva religió. La fidelitat i regularitat amb què aquest col·lectiu fa ús dels espais de culte dóna lloc, molt sovint, a concentracions massives que només poden produir-se en locals de dimensions importants. I sovint la voluntat de la comunitat musulmana d’adquirir o llogar un espai xoca frontalment amb les reticències dels veïns de tota la vida, un fet que, amb millor o pitjor intenció, ha anat impulsant les administracions locals a desplaçar els grans centres de culte a punts deshabitats, com poden ser els polígons industrials.

Un exemple clar és el de Badalona, on la comunitat pakistanesa de la zona sud de la ciutat va veure com abans-d’ahir expirava el termini per usar tots els divendres el pati d’un antic institut. A mitjans de juliol, el govern municipal del PP ja els va prohibir taxativament seguir resant en una plaça pública. A Badalona no hi ha cap normativa que impedeixi inaugurar nous espais de culte ni cap document oficial que recomani implantar-los en espais mig deserts. Però la pròpia comunitat pakistanesa, conscient que l’adquisició o el lloguer d’una nau haurà d’acabar rebent inevitablement el vistiplau municipal, ja ha optat per buscar espais buits als polígons industrials més propers als barris on fan vida. “La mateixa Guàrdia Urbana així ens ho recomana, per estalviar-nos problemes posteriors”, indiquen membres d’aquest col·lectiu.

El principal maldecap que es volen estalviar, si és possible, és el del rebuig que un centre de culte pot generar entre la població autòctona. En una ciutat governada pel PP de Xavier Garcia Albiol (amb un discurs contundent contra la immigració) i amb la xenòfoba Plataforma per Catalunya mirant d’aprofitar la mínima oportunitat per treure-hi el nas, la comunitat pakistanesa vol evitar situar-se en l’epicentre de cap conflicte vinculat a la convivència.

En els darrers dies, els líders d’aquest col·lectiu han intensificat la recerca d’un espai, en un parell
de polígons industrials, que ja prengui caràcter definitiu. Però tot i
l’escassa sortida comercial que actualment tenen aquestes naus, els preus segueixen pels núvols. Ho explica el portaveu del centre islàmic Camí de la Pau, Muhammad Iqbal: “Per una nau de 1.300 m² ens demanen 1,5 milions d’euros; una altra que només té 500 m² té un preu d’1,2 milions d’euros. Són quantitats poc assumibles.” Durant la recerca d’espais també han anat a parar a un local de dues plantes, de 400 m² cadascuna, que val 750.000 euros. A primer cop d’ull, aquest local podria ser la solució, però té un handicap: està ubicat entre blocs de pisos, al barri de Llefià. “Som conscients que en el moment en què apareguin uns veïns recollint firmes contra la nova mesquita, tindrem el govern de Badalona en contra”, apunten alguns pakistanesos consultats per aquest diari.

I és que no es pot obviar que, malgrat que es tractaria d’un espai privat, l’obertura d’un centre de culte requereix de l’autorització municipal. De fet, Garcia Albiol ja va intentar tirar endavant una moratòria que frenés l’obertura de centres de culte. Aquell primer intent, que tenia com a fi impedir la inauguració d’una mesquita de menors dimensions que tenia tramitada la paperassa des d’abans que Garcia Albiol arribés al poder, no va convèncer cap força de l’oposició i el govern en minoria del PP no té prou força al ple per aprovar-la.

Per si les condicions s’acaben endurint, i a manca d’un espai on resar, la comunitat pakistanesa té pressa a resoldre el problema. Demà visitaran per segon cop una nau que, d’entrada, sembla que podria donar resposta a les seves necessitats: un espai d’uns 1.000 m², econòmicament “assumible”. Està situada a escassos metres del pati on han resat els darrers divendres, a la frontera amb Sant Adrià de Besòs.

Muhammad Iqbal confia trobar uns 1.500 voluntaris entre la comunitat que estiguin decidits a fer una aportació mensual. Podria rondar els 100 euros per persona i mes. Busquen mans amigues a Badalona, però també a la resta de Catalunya i a tot l’Estat espanyol. Entre els fidels de la comunitat pakistanesa de Badalona, tot i representar un bon nombre, sembla no que no n’hi ha prou. “No tenim diners i la crisi també l’estem patint nosaltres. La nostra gent també ho està passant malament”, assenyala el portaveu de Camí de la Pau.

En qualsevol cas, la comunitat musulmana no té altre remei que fer un esprint en la recerca de local si vol seguir concentrant-se tots els divendres. El govern de Badalona ja els ha deixat clar que s’han de buscar la vida. L’única concessió, segons un comentari que circula entre la comunitat pakistanesa, la podrien fer si el col·lectiu demostra amb papers que està tramitant la compra o lloguer d’un espai. Com a molt els permetrien resar dues setmanes més al pati de l’antic institut. Ara per ara, però, els pakistanesos desconeixen si el proper divendres disposaran d’un lloc on resar.

Fonts expertes en la gestió de la diversitat religiosa consultades per aquest diari apunten que l’obertura de centres de culte musulmans va de la mà de mals majors perquè no s’acostuma a acompanyar d’una feina prèvia, o en paral·lel, de pedagogia ciutadana. Molts polítics, només ensumar el conflicte, fan costat a la població autòctona, conscients que els pakistanesos, tret d’aquells que han canviat la nacionalitat original per l’espanyola, no poden passar per les urnes. Els pakistanesos no són una font de rèdit electoral, un fet que, en alguns casos, situen els problemes en un carreró sense sortida.

A Lleida, sota un cobert

El cas de Lleida és similar al de Badalona. Tot i els intents de l’Ajuntament per facilitar un solar on construir una mesquita, no hi ha diners i el projecte es troba encallat des de fa dos anys, quan la Paeria va ordenar el tancament de la mesquita del carrer del Nord per reiterats incompliments en l’aforament del local i per les molèsties que ocasionaven als veïns.

El consistori ha adjudicat fins a dues vegades una parcel·la al polígon industrial El Segre a comunitats musulmanes, però aquestes no han pogut reunir el milió d’euros que els costa la construcció d’un temple ni tampoc els diners suficients per a una estructura provisional. El fet que molts dels fidels treballessin a la construcció i ara
estiguin a l’atur ha frustrat les expectatives de recaptar donacions, segons expliquen els mateixos musulmans.

L’alcalde, Àngel Ros, ja ha anunciat que no tornarà a oferir cap més solar i menys el del polígon, que també tenia el rebuig dels empresaris de la zona. La solució passa perquè les comunitats islàmiques de la ciutat es busquin un espai i compleixin amb les normatives.

Només queda obert i en funcionament un oratori ubicat en dues plantes d’un edifici del centre històric, molt a prop del mateix ajuntament. L’oratori és el més antic de Lleida i mai ha generat molèsties, però també se’ls queda petit i més des que no hi ha cap altre temple.

La Paeria tolera, i, de fet, cedeix gratuïtament, un cobert al recinte de la Fira de Lleida per a les oracions més nombroses dels divendres i en festes assenyalades, com ara el Ramadà; puntualment, també cedeix algun pavelló poliesportiu. Per tant, els musulmans resen al carrer hivern i estiu, aguantant les extremes temperatures de Lleida.

Les tres principals associacions musulmanes de Lleida afirmen que busquen solars o naus industrials on habilitar les seves mesquites, però per ara no han tingut èxit, ja sigui per preu o perquè no s’ajusten a la normativa. La Paeria ara ja se’n renta les mans i l’alcalde Ros assegura que és la mateixa comunitat que ha de fer un major esforçd’integració per evitar el rebuig veïnal que provoquen els oratoris i les mesquites.

De tant en tant sorgeix alguna proposta d’ubicació en algun barri de la ciutat i automàticament es genera el rebuig social i les protestes dels que hi viuen a la vora. Des d’algunes associacions veïnals han suggerit que enlloc d’una gran mesquita es facin petits oratoris i repartits per tots els barris, però la idea tampoc ha quallat i des de l’associació musulmana més nombrosa, que és la que tenia la mesquita del carrer del Nord, tampoc ho veuen de bons ulls, perquè volen evitar la divisió o dispersió dels seus fidels.