En quinze dies els immigrants que viuen a l’Estat sense permís de treball ni de residència quedaran sense cobertura sanitària pública per ordre del govern espanyol. No passarà el mateix a Catalunya, on la Generalitat, només de saber-se la intenció del Ministeri de Sanitat, l’abril passat, ja va anunciar que no deixaria sense assistència mèdica els immigrants sense papers. L’atenció als centres d’assistència primària estarà garantida a totes les persones, tinguin o no en regla la seva documentació, i faltarà per perfilar com s’atendrà aquests pacients als centres hospitalaris, és a dir, l’atenció especialitzada.

L’accés universal a la sanitat és un dels guanys de l’estat del benestar, com l’educació i els serveis socials. Lluny del que prediquen algunes veus, la decisió del ministeri no suposarà un estalvi considerable, ja que la població afectada és majoritàriament jove i amb poca tendència a utilitzar el sistema sanitari. Per contra, podria tenir un efecte pervers que podria accentuar la marginalitat del col·lectiu de sense papers, ja per si mateix força tocat.

Amb tot, de la mateixa manera que l’administració ha de procurar l’assistència bàsica a tots els ciutadans, amb o sense targeta sanitària, també ha de vetllar per pràctiques com ara el turisme sanitari, que no el practiquen precisament els immigrants indocumentats, sinó estrangers que s’aprofiten de les bondats del sistema en benefici propi. La nostra sanitat, com ha quedat palès en els últims dos anys, té uns costos milionaris que paguem entre tots a través dels impostos. I això no ho han d’oblidar tant els que els paguen com els que no ho fan.
Darrera actualització ( Dissabte, 18 d’agost del 2012 02:00 )