Catalunya, com altres territoris de l’Europa més pròspera, va esdevenir en el tombant de segle la terra promesa de molts ciutadans de la resta del planeta que veien a les nostres ciutats una oportunitat per trobar feina i obtenir una estabilitat que els seus països no els podien garantir. En pocs anys, els nouvinguts van començar a modificar la fesomia de la geografia urbana i humana de Catalunya, aportant força de treball, cultura i costums. Aquesta situació, progressivament, va permetre ocupar llocs de treball en les franges més baixes del mercat laboral que molts ciutadans autòctons ja no volien fer perquè la bonança econòmica els permetia aspirar a altres tasques, i alhora va generar alguns problemes d’assimilació i d’absorció d’una immigració que posava a prova les costures d’uns serveis de l’Estat del Benestar pensats per a una població menys nombrosa i menys diversa.

En només cinc anys aquesta radiografia socioeconòmica ha quedat obsoleta. La profunda crisi econòmica que viu el país, provocada per l’ensorrament dels sectors immobiliari i bancari, i agreujada i sostinguda per una dependència d’Espanya que estronca qualsevol capacitat de reacció, està fent disminuir la població de Catalunya cada cop a més velocitat. En només mig any ja s’ha perdut la mateixa població que en tot el 2011. Mirant al detall, a més, es pot constatar que aquesta emigració no és només un flux invers de nouvinguts que se’n tornen. Cada cop més es detecten més catalans amb preparació que surten expel·lits a l’exterior per un mercat laboral col·lapsat que no els ofereix prou oportunitats. De país d’acollida a país d’emigrants, només en cinc anys.