El Wayne i el Faris esperen la comanda asseguts un enfront de l’altre en un senzill, però acollidor, cafè de Nova Jersey. Han demanat dos tes i un parell de galetes de xocolata de proporció generosa i guanyen temps conversant sobre esports i política. El Wayne vesteix camisa blanca i un elegant vestit fosc d’home. Avui ha deixat a casa la corbata amb què sol rematar el conjunt. El Faris vesteix més informal, samarreta i texans, per tal d’assaborir el clima preestiuenc que els ha regalat el dia.

El clar contrast a l’hora de vestir els serveix d’al·legoria per representar unes opinions polítiques que poc o res tenen en comú. El Wayne és un jove conservador admirador de Ron Paul, aquell excandidat a la nominació republicana que predicava un liberalisme econòmic extrem i un nou marc militar a l’exterior. El Faris veu amb més simpaties l’administració Obama i no s’esgarrifa a l’hora de parlar de conceptes tan aparentment aliens a realitat política nord-americana com ara l’esquerra. No els importen ni la raça, ni l’origen, ni la classe social de l’altre. Tan sols els separen les qüestions ideològiques.

El seu antagonisme, la clara identificació amb els idearis republicans i demòcrates, al marge de figures polítiques, és un clar reflex de l’actual societat nord-americana, en què la divisió entre partidaris d’un i altre partit no només s’ha accentuat els darrers anys, sinó que és ja el principal motiu de fragmentació als EUA, per davant de la raça o el sexe.

Segons un estudi recent del Pew Research Center, la distància que separa demòcrates de republicans en 48 valors és d’un 18% de mitjana, una bretxa que és, avui, gairebé el doble del que era l’any 1987 10%, quan el centre d’anàlisis va començar a realitzar l’estudi. Cap altra identificació social o política (raça, sexe, religió o classe), ha vist incrementat el nivell de divisió de tal forma i fins i tot alguna, com la raça, ha disminuït lleugerament.

La bretxa entre republicans i demòcrates sobre com s’avalua l’abast i l’exercici del govern era de sis punts percentuals l’any 1987. Avui és de 33 punts. En seguretat social? Dels 23 punts del 1987 als 41 del 2012. En medi ambient? Dels 5 als 39. Al llarg dels últims 25 anys, els republicans han esdevingut menys partidaris dels programes governamentals destinats a protegir els sectors més empobrits de la població, mentre que els demòcrates són ara més seculars, més liberals socialment i veuen la immigració legal de més bon ull que el 1987.

Amb tot, és a partir de les presidències de George W. Bush i Barack Obama quan més s’han accentuat les diferències entre els seguidors d’un i altre partit. És a partir d’aquest període, que els republicans consideren, amb més força que mai, que una major implicació governamental en el dia a dia dels nord-americans “fa més mal que bé”, una opinió que, no cal dir, els demòcrates no comparteixen. És, de fet, una de les bases de la discrepància que genera l’administració Obama i una de les seves lleis estrella: una reforma sanitària, els postulats de la qual han arribat a ser descrits com a “socialistes” per diversos sectors del Partit Republicà.

El cas de Trayvon Martin, un adolescent afroamericà de 17 anys assassinat el març passat per un vigilant voluntari, suposadament en defensa personal, mostra que encara hi ha moltes barreres per superar als EUA. “La raça suposa una diferència, però és avui menys important del que havia arribat a ser”, afirma Lorenzo Morris, professor de política de la Universitat de Howard, a Washington. No deixen de ser conservadors uns i altres, però republicans i demòcrates semblen entestats a diferenciar-se tant com els animals que els simbolitzen: elefants i ases.