L’exposició de l’artista marroquina Bouchra Khalili a Tarragona marca dos punts de partida: el de la relació de la mateixa artista amb Catalunya, ja que aquesta és la seva primera mostra individual a Catalunya i també a l’Estat espanyol; i el del CA Tarragona Centre d’Art, un dels vuit centres d’art contemporani desplegats per la Generalitat arreu del país i que s’estrena amb aquest muntatge. El centre tarragoní ja fa un any que va començar a establir les seves bases, obrint un procés participatiu entre els agents culturals de la ciutat. I ara el muntatge Wet feet suposa la seva presentació pública. La mostra està instal·lada fins al 29 de juliol al Tinglado 2, seu provisional del CA.

L’exposició de Bouchra Khalili té un caràcter retrospectiu, perquè hi aplega una selecció dels treballs produïts des de l’any 2007, i n’inclou un d’inèdit, el projecte homònim realitzat durant la recent estada de l’artista a Miami. Però tots exploren uns mateixos racons. L’artista posa en qüestió “nocions d’identitat, estat, de frontera, de lleis migratòries, d’exili…”, segona la comissaria, Cèlia del Diego, que també és la directora del Tarragona Centre d’Art. De fet, el mateix títol de la mostra al·ludeix a l’anomenada llei d’ajust a Cuba i a la política dels “peus secs-peus molls” segons la qual els cubans que aconsegueixen arribar a les costes dels Estats Units poden sol·licitar asil polític.

La sèrie inèdita Wet feet aplega imatges d’embarcacions i bucs decrèpits, contenidors rovellats, envellits, símbols del contraban i de les rutes migratòries il·legals. Es tracta de mostrar “l’efecte dels temps sobre els objectes, més que els objectes mateixos”, segons l’artista.

El muntatge es completa amb vídeos, obra gràfica, fotografia i instal·lacions, a través dels quals Khalili reflexiona sobre la pertinença a un lloc, el nomadisme i les “existències clandestines”. L’artista diu que s’interessa per la immigració, que prova de transmetre’n les seves singularitats i que vol mostrar la complexitat d’aquesta realitat. Però només això, “mostrar la realitat, però en cap cas explicar-la”, confessa.