Des de fa unes setmanes, milers de pacients de tot l’Estat han hagut d’afegir a la seva malaltia una bona dosi d’incertesa i angoixa. Les mesures amb què el govern espanyol pretén reduir en 7.000 milions d’euros la despesa en sanitat a tot l’Estat els toquen de ple, ja sigui perquè són pensionistes que ben aviat hauran de començar a pagar part dels seus tractaments, o bé perquè són immigrants en situació irregular i temen perdre el dret a la targeta sanitària.

Sense debat parlamentari previ, la majoria del PP al Congrés referendarà avui el reial decret que ja va aprovar el Consell de Ministres i que, de moment, ha deixat rere seu “confusió i alarma social”, segons denuncia el Fòrum Espanyol de Pacients.

Copagament per als pensionistes

A hores d’ara, els pensionistes només saben del cert que, a partir del juliol, hauran de començar a pagar un 10% del preu dels seus medicaments (amb topalls mensuals de 8 i 18 euros segons la renda). El doctor José Miguel Baena, metge de capçalera en un CAP de la Zona Franca de Barcelona, calcula que, tenint en compte que més de la meitat dels jubilats consumeixen cinc o més fàrmacs diaris i que, a Catalunya, hauran d’abonar l’euro per recepta a partir del 23 de juny, la seva despesa anual en medicaments passarà de zero a, com a mínim, uns 100 euros. “Molts pensionistes paguen lloguer i mantenen fills a l’atur. Estic convençut que deixaran de prendre fàrmacs perquè no els podran pagar”, afirma el doctor.

La complexitat tècnica que implica la posada en marxa del nou copagament fa témer que, tal com preveu el reial decret, s’acabi obligant els pensionistes a avançar el pagament dels fàrmacs més enllà dels topalls i a demanar-ne el rescabalament.

Pagar el transport sanitari no urgent

A l’espera del desenvolupament normatiu del reial decret, tampoc s’ha definit com s’aplicaran altres copagaments nous, com ara el del transport sanitari no urgent o el del material ortoprotètic (crosses, cadires de rodes…). L’única novetat és que, finalment, sí que es fixaran topalls –encara per concretar– en aquests copagaments, tal com havia defensat el conseller de Salut, Boi Ruiz.

El copagament del transport sanitari no urgent afectarà especialment els pacients que el fan servir de manera habitual, com els 4.200 malalts que fan diàlisi a Catalunya. Aquests pacients necessiten, com a mínim, tres sessions setmanals de diàlisi. N’hi ha que es desplacen fins a 150 quilòmetres entre l’anada i la tornada. “Necessiten el transport sanitari. No tenen altra opció, ja que la majoria són gent gran, amb problemes de mobilitat. A més, quan surten de les sessions, estan marejats i no es poden desplaçar sols de cap manera”, afirma el president de l’Associació de Malalts Renals (ADER), Antoni Tombas.

Col·lectius sense dret a cobertura

La redacció del reial decret estableix els requisits que han de complir les persones residents a l’Estat espanyol per gaudir de la condició d’assegurats, és a dir, del dret a l’assistència sanitària pública. Segons aquestes condicions, lligades al fet d’haver cotitzat a la Seguretat Social, hi ha diversos col·lectius –i no tan sols els immigrants en situació irregular– que, almenys sobre el paper, només tindrien dret a l’assistència urgent.

Un dels grups que queda exclòs de la cobertura sanitària ordinària és el de ciutadans de més de 26 anys que no han cotitzat mai a la Seguretat Social. Aquestes persones no compleixen els requisits per ser assegurats del Sistema Nacional de Salud ni tampoc per ser beneficiaris d’un altre assegurat i només recuperarien el dret a l’assistència si acrediten una situació econòmica de precarietat.

Restriccions per
als immigrants

Amb l’argument de lluitar contra l’anomenat “turisme sanitari”, el govern estatal vol negar, a partir del setembre, la targeta sanitària i, per tant, tota l’assistència que no sigui d’urgències, als immigrants sense papers, amb l’excepció de menors i embarassades. El País Basc i Andalusia han anunciat que no pensen aplicar la mesura. A Catalunya, el conseller de Salut va proposar crear algun mecanisme alternatiu a la targeta sanitària per garantir l’atenció als sense papers.

L’Estat assegura que el turisme sanitari –estrangers que s’empadronen a l’Estat amb l’únic objectiu de rebre assistència sanitària– costa cada any mil milions d’euros, ja que hi ha persones que, un cop tenen la targeta sanitària, s’instal·len a altres països europeus, mentre l’Estat continua pagant la seva assistència a l’estranger.

No està clar si el govern espanyol pretén retirar la targeta sanitària als sense papers que ja en tenen o si la restricció afectarà només els que arribin a partir d’ara. Sigui com sigui, la mesura ha estat durament criticada, tant per raons humanitàries com sanitàries. Pel doctor Josep Maria Puig, nefròleg de l’Hospital del Mar de Barcelona, “és una mesura populista que, a més, no serà efectiva”, ja que els immigrants sense papers són un col·lectiu petit, que fa poc ús dels serveis sanitaris i que no és el responsable del turisme sanitari. Puig augura que la mesura serà un “fracàs” des del punt de vista econòmic, ja que si les persones en situació irregular no tenen accés a l’atenció primària, “arribaran a urgències quan estiguin molt malament i atendre-les ens costarà molts més diners”.

Puig avança que molts d’aquests pacients sortiran d’urgències sense diagnòstic o sense possibilitat de ser tractats un cop marxin de l’hospital encara que tinguin una malaltia greu. Entre els pacients del doctor que actualment fan diàlisi, n’hi ha que es troben en situació irregular: “Si els neguem aquesta assistència, moriran al cap de 10 dies.”

Risc per a la salut pública

Però negar l’assistència als sense papers també posa en perill la salut de la resta de la població. “Una persona amb tuberculosi o amb una altra malaltia infecciosa suposa un risc per a la comunitat si no es tracta”, afirma el doctor Pere Domingo, cap clínic de la unitat de malalties infeccioses de l’hospital de Sant Pau. “Està demostrat que no hi ha res més eficaç que prevenir i tractar, perquè és l’única manera d’evitar noves infeccions”, insisteix. I això també és vàlid per a malalties com ara el VIH, encara que el tractament sigui car (7.000 euros l’any).

Més pressió sobre les ONG

La ministra de Sanitat, Ana Mato, pretén deixar en mans de les ONG l’atenció sanitària dels sense papers a través de convenis amb les comunitats autònomes. Però ni els governs autonòmics ni les entitats –que, a més, fan front a grans retallades de pressupost–, saben de quins convenis parla Mato.

300.000

malalts
crònics complexos hi ha a Catalunya. La majoria són pensionistes de més de 75 anys.
7.000

milions
d’euros vol retallar l’Estat en sanitat. El conseller Ruiz diu que els números no surten.
De titulars del dret a la salut a uns simples assegurats

La qüestió que més crítiques ha generat el reial decret que avui arriba al Congrés és el fet que el seu redactat ens retorna a un model de sanitat en què la salut ja no és un dret universal sinó que es vincula a les cotitzacions a la Seguretat Social: el ciutadà deixa de ser titular del dret a la salut i és considerat un “assegurat”. Aquesta premissa és la que permet expulsar del sistema sanitari les persones que es troben a l’Estat en situació irregular i també que l’assistència a altres col·lectius es concebi gairebé com a beneficència. És el cas dels ciutadans de més de 26 anys que no hagin cotitzat mai, els discapacitats en grau inferior al 65%, les persones gitanes, els ciutadans que han treballat de manera irregular al llarg de la seva vida o les dones divorciades que no han cotitzat mai i de les quals no es fa càrrec l’exmarit.

Juristes comara l’advocat Eduard Sagarra, president de l’Associació per les Nacions Unides a Espanya, ja han alertat que aquesta modificació és contrària a lleis de rang superior, com ara la llei general de sanitat i, fins i tot, a diversos articles de la Constitució i a Estatuts d’Autonomia com el de Catalunya, Andalusia, l’Aragó i el País Basc, que reconeixen expressament la universalització del dret a la salut.