Una de les conseqüències de la crisi econòmica actual i que no té gaire ressò en els mitjans de comunicació, recau en les relacions personals entre els immigrants i la població local. Últimament les notícies que ens arriben són pèssimes i demostren una falta de valors i de moral molt greus per part de la classe política. Pretendre negar a una persona que viu al teu país, amb papers o sense, l’assistència mèdica mentre gastes milions d’euros per rescatar una banca corrupta em sembla un fet tremendament inhumà. Però això no és el que vertaderament em preocupa –els governs actuals, ja sabem com són. El que realment m’encongeix l’ànima és veure com molts dels meus amics, familiars i veïns ho veuen bé. Com si els immigrants fossin només això, una paraula, i no persones com nosaltres, amb les mateixes inquietuds i problemes, o més. I és que és més fàcil donar la culpa a un simple immigrant que lluitar contra els corruptes dels nostres pobles i països. És d’aquesta manera que els acabem convertint en no-persones, en un col·lectiu que tothom es trau de sobre, els països d’origen, el nostre i els de més allà. Al final, acaben sent unes persones que l’únic que poden fer a la vida és anar d’un lloc a l’altre sense esperar res més que sobreviure i tindre l’esperança que els seus fills tinguin més sort. Si algú els deixa, és clar… No sé si amb la crisi augmentarà la xenofòbia del meu país, però jo em mostraré més ferma que mai en la defensa d’aquestes persones, persones com jo que l’únic que busquem és passar la vida d’una forma digna i gaudint-ne, almenys, una part. I crec que qualsevol persona que tingui un mínim de sentit comú i empatia hauria de fer el mateix. Ajudem-los, unim-nos i defensem junts davant els governs i mercats mundials el que ens pertoca com a ciutadans, que no és res més que gaudir dels drets fonamentals bàsics. Si ho féssim, més d’un polític i empresari es posaria, com a mínim, neguitós.