Els municipis gironins són els que tenen un major percentatge d’immigració –la definició engloba totes les persones de diferents nacionalitats, siguin comunitàries o no, que per motius generalment econòmics, socials o polítics s’estableixen temporalment o permanentment en un territori provinents d’un altre– del Principat. Si més no això és el que recull el butlletí numero 13 de la direcció general per a la Immigració, en què d’un rànquing de vint-i-cinc municipis, quinze pertanyen a les nostres comarques. D’aquests, tres tenen més de més de 20.000 habitants (Salt, Lloret i Figueres), cinc es poden situar a la franja que va dels 20.000 als 5.000 habitants (Torroella de Montgrí, Platja d’Aro, l’Escala, Roses i Castelló d’Empúries), mentre que els set restants (Ullà, Sant Pere Pescador, la Jonquera, Pau, Cadaqués, Palau-saverdera i Torroella de Fluvià) s’emmarcarien en l’esglaó inferior.

Si fem un viatge a la inversa, o sigui, analitzem els que tenen una menor presència estrangera, trobarem que n’hi ha alguns, com ara Vilablareix (1,50% de població estrangera) o Fornells de la Selva (3,45%), a tocar de nuclis amb un alt índex d’immigrants (com ara Salt i Girona) i d’altres, com ara Campdevànol (3,71%), tenen una personalitat pròpia molt acusada.

A tocar el mar

Un cas paradoxal es dóna a Castelló d’Empúries, on la proporció entre espanyols i immigrants és de 50 a 50. Segons les dades del padró del 2011, la diferència entre els uns i els altres era de tres persones –5.944 espanyols, 5.941 estrangers –, la qual cosa indica que Castelló no s’ha pogut escapar de la tònica de creixement que en els darrers deu anys s’ha mantingut a la primera i segona línia de mar a les nostres comarques, ja que el poble no tan sols ha doblat el nombre d’habitants del municipi –de 6.000 a 12.000–, sinó que ha patit importants canvis socials i estructurals. D’una banda, la majoria dels nouvinguts es concentren a Empuriabrava, on moltes cases de segona residència s’han convertit en llars dels estrangers comunitaris que després de jubilar-se han decidit viure a tocar la Mediterrània; de l’altra, la possibilitat de trobar una feina ha atret immigrants econòmics. Així, podem constatar que del total de nouvinguts a la vila, un 57,9 % són originaris de la Unió Europea, el 24,3% han arribat de l’Àfrica i les comunitats més nombroses són la marroquina, seguida de la francesa i l’alemanya. La multiplicitat de nacionalitats provoca situacions excepcionals, com ara el fet que el 15% dels veïns de Castelló no entenguin el català i un 31% no el parli. A l’estudi La diagnosi preliminar de salut de Castelló d’Empúries, elaborat el novembre del 2011, s’indicava que la mitjana de consultes al CAP era més elevada en pacients autòctons que en estrangers, però també que en dos anys la crisi econòmica havia doblat els nombre de casos atesos pels serveis socials –418 el 2007 i 816 el 2009.

Hindús a Lloret

A Salt, on el nombre d’estrangers arriba al 42,5% i les nacionalitats predominants són la marroquina, la gambiana i l’hondurenya, la problemàtica és una altra. Els alts índexs d’atur i pobresa, les diferències culturals i l’urbanisme heretat del franquisme han marcat el desenvolupament d’un poble que els esforços de les diverses administracions, ja siguin convergents o socialistes, no han aconseguit articular.

Sobta que el col·lectiu estranger més nombrós a Cadaqués sigui el bolivià; que la tercera comunitat establerta a la Jonquera provingui de la República Dominicana; que els gambians, a part de Salt, tinguin una forta presència a Ullà o a Sant Pere Pescador i els senegalesos, a Figueres, o que a Lloret, on els primers són els romanesos, es mantingui un frec a frec entre russos (els segons, amb 1.700) i hindús (tercers, amb 1.400).