Una volada d’adolescents, nois i noies, tots de color, caminen pel carrer Major de Salt a l’altura de Les Bernardes. Ho fan atropelladament, i s’increpen amb duresa entre ells. De cop, la ira es desferma i dos nois l’emprenen a cops i esgarrapades contra una noia. Els altres s’arremolinen a l’entorn, però no hi intervenen. Es diria que la baralla els excita. La noia agredida es defensa com pot. No és cap broma. Van per fer-li mal, i ella, per protegir-se, s’hi torna amb les seves armes: cames i braços són com un giravolt de moviments per emparar-se. Tot passa ràpidament, en un instant. La colla forma un cercle per veure-ho millor. Pugen els crits i la tensió. Per sort apareix una persona adulta, es posa a bramar amb autoritat i atura la baralla. Les colles segueixen amunt, més amoixades per la reprimenda rebuda. És aquella hora del capvespre quan dóna gust sortir al carrer i tot està atapeït de gent de color que passen l’estona. Perdem la noció que som a Salt, la població veïna, la de la llarga història…; es diria que som en un país africà, perquè tot el que abasta la mirada topa amb una gran gentada de color.

En els mateixos moments en què s’ha encès la baralla, a dintre Les Bernardes l’insigne patriarca saltenc Salvador Sunyer presenta el seu llibre de poemes Les deixes del Reramús, envoltat del bo i millor de la vila. Els Caselles, els Mateu, l’alcalde Torramadé, els Terribas… i adoptius com Berga, Curbet… i moltes altres persones, totes amigues i conegudes. Un acte entranyable, ple de sentiment, amarat de nostàlgia i d’estimació al poble. Però hom acaba de presenciar aquella baralla africana i no pot evitar pensar que estem davant de dos mons diferents, antagònics, mútuament incompresos. Ho diu Sunyer: “Aquest conglomerat de tantes races fa com un petit món del poble a on visc. Hi estem amuntegats i són fugaces les amistats. Comporten algun risc.”

Allà al lluny s’entrelluquen les llums de Girona. Els que hi habitem coneixem poc el drama de Salt, més enllà de les referències en els diaris. Però no són les notícies violentes ni els fets puntuals el que compta, sinó que el més difícil ha de ser la convivència veïna diària, minut a minut, continuada, sense solució a mitjà termini. Els ajuntaments de Girona i Salt farien bé de promoure un bus turístic amb un destí insòlit: una visita al capvespre als barris d’emigrants de Salt. Al seu destí els gironins podrien baixar del bus i conèixer de primera mà què diuen i pensen aquelles persones que es passen les hores al carrer. És segur que tornarien a la capital amb els sentiments capgirats i els criteris renovats. Seria un tour autèntic, una manera d’atiar una solidaritat que se’ns escapa i que des de Girona –es digui el que es digui– sovint procuren desconèixer i evitar.