Si fan avui una recerca a Google amb els ítems “barraques” i “barcelona” trobaran una mixtura curiosa: alguna referència al sinistre mortal d’ahir, notícies sobre els assentaments del Poblenou i, sobretot, referències al passat barraquista de la capital catalana, recordat fa tres anys en una exposició al Museu d’Història de Barcelona i fa només uns mesos en un llibre editat pel mateix ajuntament. El fenomen del barraquisme i l’autoconstrucció, lligat als fluxos migratoris que sempre ha atret Barcelona, és indestriable de la ciutat actual: la configuració de barris sencers, com el Carmel, no s’entén sense considerar-ne l’origen com a assentaments d’habitatges precaris. L’arribada de la democràcia i els preparatius per a la cita olímpica van empènyer les autoritats a posar l’èmfasi en l’eliminació del barraquisme, tasca que es va donar per completada l’any 1989.

Però barraques, o assentaments il·legals, com vulguin, han continuat havent-n’hi. N’hi havia a Can Tunis i, des de fa una dècada i mitja, n’hi ha al Poblenou, al districte de Sant Martí. La paradoxa és que aquests nuclis d’infrahabitatges sense les mínimes condicions de salubritat i seguretat hagin florit molt majoritàriament en ple 22@, l’anomenat districte tecnològic de Barcelona.

Dos factors hi han contribuït: el boom immigratori vinculat a l’expansió econòmica del canvi de segle i la fesomia del barri, atapeït de solars i fàbriques abandonades. El pla del 22@ hauria d’haver servit per omplir aquests buits urbans, però el cas és que molts segueixen allà, perquè a
la lentitud de la transformació s’hi
ha afegit l’atzucac econòmic.

El paisatge humà d’aquest nou barraquisme l’integren tres col·lectius. Els subsaharians (majoritàriament senegalesos), els romanesos i els gitanos galaicoportuguesos. Els primers, extracomunitaris sense papers ni cap recurs econòmic, s’instal·len en naus industrials buides. Els altres, habituats a una forma de vida nòmada, s’apleguen en campaments com el que hi ha al solar de la confluència dels carrers Bolívia i Àlaba, a tocar de la comissaria dels Mossos d’Esquadra del barri.

L’Ajuntament ha comptat a Sant Martí onze assentaments
que apleguen 380 gitanos portuguesos (dels 459 que té localitzats en tota la ciutat) i, a banda, entre 150 i 190 romanesos i uns 400 subsaharians. La majoria viuen de la recollida i venda de ferralla.

La proliferació de campaments ha provocat sovint queixes veïnals, però també ha activat la solidaritat de part dels residents, agrupats en la Xarxa Ciutadana de Suport als Assentaments, que s’afegeix a entitats com ara Amics del Moviment Quart Món, que treballa amb els galaicoportuguesos, o Apropem-nos, centrada en els senegalesos. La xarxa recull i reparteix mantes i menjar, explica Joan Maria Soler, membre de l’entitat i de la junta de l’associació de veïns. Apropem-nos, per la seva banda, fa treballs d’assessorament jurídic als immigrants i munta cursos de català i actes per apropar-los a la resta de veïns.

I l’administració? Fins ara, l’Ajuntament s’ha centrat en l’aspecte assistencial. El Servei d’Atenció Social a la Població Itinerant (SASPI) treballa, per exemple, en l’escolarització de 112 nens dels campaments de gitanos portuguesos. Però les accions del consistori “només serveixen per donar suport al dia a dia de les famílies”, lamenta Sílvia Torralba, de Quart Món. El consistori no ha anat mai més enllà, amb l’argument que els campaments s’instal·len en solars privats on no pot intervenir. Potser ho farà ara: el mes passat, arran d’una sèrie de reportatges publicats per El Periódico de Catalunya que denunciaven la situació a la zona, i a instàncies del PSC i ICV-EUiA, el govern municipal es va comprometre a elaborar en un període de sis mesos un pla integral per tal d’afrontar la problemàtica. Serà el marc on estudiar les peticions de la síndica de greuges, Maria Assumpció Vilà, que el febrer ja va demanar que es prenguin mesures i va proposar instal·lar aquests grups en barracons escolars en desús.