Ara mateix en algun port del Mediterrani o de l’Atlàntic hi pot haver atrapada una persona que s’ha jugat la vida per fugir del seu país en guerra o on hi ha fam. Un bon dia, en un port de la costa africana, va pujar a un vaixell de polissó. La destinació, segurament, Europa. Ja fa setmanes que viatja, però tocar terra serà més difícil del que es podia arribar a imaginar. No té ni idea que si aconsegueix trepitjar el port el capità del vaixell pot ser multat amb 180.000 euros. Capità i tripulació, per tant, si el descobreixen, faran mans i mànigues per treure-se’l de sobre. Trucaran a l’asseguradora de la naviliera perquè iniciï els tràmits de repatriació del polissó. L’asseguradora cobra per evitar-los un problema. L’asseguradora, si cal, pagarà una ambaixada perquè admeti que el polissó és seu i el retorni a l’Àfrica. I el somni d’Europa s’haurà acabat.

Un informe de Migreurop, una organització integrada per 41 ONG de catorze països, que arriba a Catalunya a través de SOS Racisme, revela l’opacitat i la vulneració dels drets humans que pateixen els polissons. Tot i que per la llei d’estrangeria i la d’asil tindrien dret a l’assistència d’un advocat en el moment que el vaixell toca port, les navilieres no volen perdre temps –ni endarrerir el procés de transport de les mercaderies– i tiren pel dret amb la contractació d’asseguradores que els resolen el tràmit, abans fins i tot que arribi la policia. Una instrucció espanyola dictada el 2004 per tractar els polissons no garanteix l’assistència lletrada als passatgers clandestins dels vaixells. Només se’ls dóna si el polissó demana asil o explicita que vol quedar-se a Espanya. “Tot plegat és surrealista”, explica el president de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) al País Basc, l’advocat Javier Galparsoro, que assegura que no es pot treure del cap el primer cop, fa vint anys, que va pujar a un vaixell a Santurtzi, a Biscaia, per atendre un polissó. “És la imatge de la vulnerabilitat i la falta de drets”, recorda. S’havia embarcat al Mar Roig i feia sis mesos que era a bord. Va costar, però va aconseguir el dret d’asil. “Anys després –relata Galparsoro– em va confessar que quan em va veure es va pensar que arribava per col·laborar en una operació per eliminar-lo.”

Molts d’altres, assegura l’advocat, no tenen tanta sort: hi ha mariners que acaben explicant que van llançar el polissó al mar i se n’han trobat de morts a la cambra frigorífica del vaixell. També hi ha històries amb final feliç i tripulacions que s’han involucrat perquè aquella persona aconseguís l’asil. Prou significatiu és, de tota manera, que no hi hagi dades dels polissons arribats a Barcelona o a València els últims anys. “És intentar buscar en un forat fosc”, resumeix Julia Burin, una de les autores de l’estudi En els confins d’Europa. L’externalització dels controls migratoris. La dada més actual és del 2004: 83 polissons van arribar a Barcelona, dels quals 77 van seguir la ruta al vaixell.