Les darreres morts en els centres d’internament d’estrangers (CIE) de la Zona Franca, a Barcelona, i d’Aluche, a Madrid, han fet revifar les crítiques contra aquest tipus d’establiments, que priven de llibertat els immigrants sense papers. Les campanyes que demanen el tancament o com a mínim la regulació d’aquests espais han pres força i s’han fet visibles al carrer i a través dels mitjans de comunicació.

Els centres d’internament d’estrangers són, segons la llei d’estrangeria, “establiments públics de caràcter no penitenciari”, on s’ingressa “únicament” amb una “finalitat preventiva i cautelar”. La norma estableix que qualsevol estranger sotmès a internament té dret “a ser informat de la seva situació”, “a rebre assistència mèdica i sanitària adequada” i a “entrar en contacte amb organitzacions no governamentals”, entre altres.

La realitat, però, dista força d’aquesta i altres exigències establertes en la llei. Així ho afirmen Cristina Fernández, membre de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la UB, i l’advocada Cristina Manzanedo, de l’organització Pueblos Unidos. Totes dues van participar la setmana passada a la taula rodona organitzada per la Plataforma d’Entitats Cristianes amb els Immigrants, que tenia per objectiu explicar què són els CIE i què hi està passant.

D’entrada, les dues ponents van destacar les dificultats que les organitzacions de les quals formen part han tingut per entrar en aquests centres, gestionats en exclusiva pel Ministeri de l’Interior. A banda dels agents del Cos Nacional de Policia, la resta de treballadors –també els que s’encarreguen de l’atenció mèdica– són d’empreses subcontractades.

Per Manzanedo, el model de gestió policial és “el principal problema que tenen els CIE”. Des de Pueblos Unidos, reclamen funcionariat civil perquè, segons l’advocada, la policia “prioritza els aspectes de control i seguretat en clar detriment de les condicions de vida de les persones internes”. A més, Manzanedo també va criticar la gran varietat de perfils que es mesclen en les cel·les dels CIE i una gestió que considera “de ramat”.

Tant Manzanedo com Fernández van coincidir en reclamar unes normes clares per al dia a dia dels centres d’internament. La disposició final sisena de la llei d’estrangeria, de la qual es va aprovar una reforma al desembre del 2009, donava un termini de sis mesos al govern estatal perquè elaborés un reglament, que encara no existeix.

Des de l’Observatori del Sistema Penal, consideren que “la reglamentació d’aquest tipus de centres no fa que siguin més justos, més legítims”, en paraules de Fernández, perquè es continua donant un tractament diferenciat a les persones estrangeres i a les autòctones. Tot i així, va matisar que “una reglamentació” i “una tutela judicial efectiva” són necessàries perquè els interns tinguin “eines de resistència”.

“Un mur”

“La sensació que té la gent quan ingressa en un CIE és que li posen uns totxos davant i que s’ha tallat la seva vida”, va explicar Manzanedo. Aquest “mur” invisible és degut, segons l’advocada, al fet que les possibilitats de comunicació són “molt limitades”. També ho són els fluxos d’informació, que queden interromputs fins i tot en aspectes tan importants com el contacte amb els advocats o el transcurs del propi cas.

Violència

La lletrada de Pueblos Unidos va recordar també que “hi ha casos denunciats de maltractament, abús i tracte vexatori” a l’interior dels CIE. En aquest sentit, Manzanedo va destacar que els processos són habitualment sobreseguts, “no perquè es demostri que la denúncia és falsa, sinó perquè no ha estat possible investigar si els fets van ocórrer o no”.

Continua la mobilització

En finalitzar la taula rodona, la Plataforma d’Entitats Cristianes amb els Immigrants va presentar un manifest contra el que consideren “una pràctica legal contra els drets humans”, en què apuntaven: “Nombroses institucions, com ara el mateix Defensor del Poble, col·legis d’advocats i ONG han denunciat repetidament i des de fa anys greus deficiències d’aquests centres.”

Efectivament, són nombrosos els col·lectius i institucions que alcen la veu contra els CIE, una protesta que s’ha vist reforçada pel ressò de les darreres morts. Si el cap de setmana passat es va omplir la sala Caracol de Madrid en un concert per reclamar el tancament d’aquests espais, avui –com cada últim dimarts de mes– a València s’ha tornat a convocar una concentració davant del centre de Zapadores. A la capital catalana, la Casa de la Solidaritat acull una assemblea per traçar les línies de ruta de la campanya per al tancament dels CIE.