Amb una calculada fredor finlandesa, el director Aki Kaurismäki ha explicat a Le Havre la càlida història d’un reconegut escriptor francès que decideix fugir de l’èxit i de la fama i es refugia a la ciutat portuària de Normandia per exercir el dubtós ofici d’enllustrador de sabates, envoltat d’immigrants africans il·legals que esperen l’hora de poder passar subreptíciament el canal de la Mànega. L’admirable protagonista del film sembla encarnar exactament aquesta reflexió d’Albert Camús: “M’he retirat del món no pas perquè hi tingués enemics, sinó perquè hi tenia amics; no perquè em fessin mal, sinó perquè em jutjaven millor del que sóc. Aquesta és la mentida que no he pogut suportar.”

Mentrestant, a la contraportada de La Vanguardia, entrevisten un barceloní que ha viscut una experiència paral·lela: després d’haver estat durant trenta anys informàtic d’entitats financeres, va preguntar-se perquè volia diners si no el feien feliç i va deixar-ho tot per fer de taxista. Semblava encarnar una altra anotació de Camús: “Tota la vida orientada cap al diner és una mort; el renaixement es troba en el desinterès.”

Tots hem conegut persones que, cansades i avorrides del món en què vivien, han emprès la fugida cap a horitzons llunyans, convertides en missioners religiosos o en cooperants solidaris a l’altre extrem del planeta. Sovint els hem tingut per herois i no hi ha dubte que ho són, però heus aquí que existeixen aquests altres herois, uns herois, en aquest cas, que són capaços de trencar amb tot sense deixar de fer una vida normal.

No pugen cap al cim d’una aventura més alta, sinó que baixen un o dos graons de l’escala social per submergir-se en ambients tan complexos i conflictius com els del Tercer Món. Com l’immortal personatge de Shakespeare, es limiten a suportat, juntament amb els seus conciutadans, “l’insult de l’opressor i l’ultratge del superb, les dilacions de la justícia, la impertinència dels poderosos i el dany que el mèrit pacient rep dels indignes”. Enfront dels herois del més enllà, l’enllustrador de Le Havre, el taxista de Barcelona i tants d’altres que potser també coneixem són els herois quotidians del més ençà, “consagrats –tal com ho volia Camus– a un doble treball d’alliberament: del diner i de les pròpies vanitats”.