“El nostre model és treballar, estalviar i invertir”, explica Lam Chuen Ping, president de la Unió d’Associacions Xineses a Catalunya. Ho diu orgullós, destacant el caràcter emprenedor d’una comunitat que fa pocs anys sortia endavant amb petits restaurants i que avui controla una extensa tipologia de negocis, des de la restauració inicial, fins als basars, els centres de bellesa o les empreses d’importació.

Que els xinesos són emprenedors de mena ho demostra el creixement espectacular del gegant asiàtic en les darreres dècades, però a Catalunya també hi ha dades que posen de manifest aquest tarannà. Una, potser la més significativa, és que dels 23.071 xinesos afiliats a la Seguretat Social, 8.292 – és a dir el 36% – ho està en el règim d’autònoms. És una quantitat realment elevada si es té en compte que en el conjunt d’afiliats catalans el percentatge és de prop del 17% i que, en altres col·lectius d’immigrants –llevat de la pakistanesa, amb un 16% – se situa a nivells molt baixos. “Un xinès mai no demana subsidis, capitalitza l’atur i munta un negoci”, explica Lam.

Així la trajectòria del col·lectiu a Catalunya es pot qualificar d’una història d’èxit, sobretot pel que fa a la seva integració en el teixit empresarial. Per això, el cas xinès ha merescut un apartat especial en el primer Congrés de Comerç i Nouvinguts que Pimec Comerç ha organitzat aquesta setmana. Aquesta mateixa organització va ser la que el 2007 va integrar com a un membre més la Unió d’Associacions Xineses de Catalunya i es va convertir en la primera i fins ara única que ha adherit a una associació empresarial immigrada. És tota una gesta si es té en compte que als anys 70 el número de xinesos instal·lats a Catalunya no arribava al centenar. Avui ja són 50.336 persones, bona part dels quals, originaris de la província de Zhenjiang, i tot i que encara estan molt concentrats a la zona metropolitana de Barcelona també s’han fet importants en altres àrees i avui ja representen el 46% dels comerços de Lleida.

Va ser a mitjans del segle passat quan van començar a arribar xinesos de manera més o menys constant, tot i que ja hi havia hagut presències puntuals dècades abans. Un dels primers de posar els peus a Barcelona va ser Pedro Yang, que va venir de la mà dels missioners expulsats del país asiàtic i instal·lats a Taiwan i Hong Kong, arran de la fundació de la República Popular de la Xina, l’any 1949. Yang va estudiar medicina però poc després de llicenciar – se va optar per obrir el primer restaurant xinès al país, destinat sobretot a altres estudiants provinents de Taiwan.

‘EFECTE OLÍMPIC.
El número de xinesos a Catalunya es va anar augmentant però la proclamació de Barcelona com a ciutat olímpica, el 1986, va suposar un efecte de crida important, i durant la dècada dels anys 90, el moviment migratori es va multiplicar igual com els seus negocis. Així, de la restauració inicial, es va anar ampliant cap als negocis d’importació.

El moment coincidia amb el despertar de la Xina industrial, que rebia les primeres multinacionals atretes pel made in china. El col·lectiu de xinesos instal·lats a Barcelona va saber explotar aquest potencial i va ser aleshores quan van començar els negocis del tot a cent i les botigues majoristes del carrer Trafalgar de la capital catalana.

L’auge dels negocis va ser tan espectacular que van convertir Barcelona i el port en la principal porta europea d’entrada pel comerç de petits articles fabricats a la Xina. Com recorda l’empresari transitari Prudenci Farré: “Venien compradors de tot Europa per importar productes de la Xina des d’aquí.” El creixement del sector va començar a aixecar les primeres reticències per part del comerç local i el 2007 l’Ajuntament de Barcelona va aprovar una moratòria per impedir l’obertura de més negocis majoristes. “Això va fer que molts xinesos s’instal·lessin als polígons de Badalona”, explica Lam.

Amb tot, durant la darrera dècada l’augment de pressió dels controls duaners han desinflat el negoci d’importació des del port de Barcelona i han expulsat part d’aquests empresaris cap a València i Madrid. I més recentment la crisi ha introduït pautes noves.

La caiguda del nombre de vendes, diu Lam, ha fet que molts negocis hagin quedat a mans de les dones, i que els homes hagin retornat a la Xina per treballar en els negocis que les seves famílies han endegat allà, sovint gràcies als diners enviats des d’aquí. “Els xinesos, en temps de crisi actuen com en temps de guerra, no és que la crisi no ens afecti com a la resta de comerços, però en comptes de tancar s’aguanta mentre els homes treballen a la Xina”, explica. A més, els xinesos que treballaven d’assalariats en sectors en crisi com la construcció han capitalitzat l’atur per obrir negocis amb la qual cosa els comerços xinesos no han fet sinó augmentar en aquests anys.

Altres senzillament s’han endut els diners guanyats en els darrers anys al seu país per fer més inversions, sobretot en un sector immobiliari que viu el seu propi moment d’or al país asiàtic.“Alguns estan obrint mercat per als productes catalans i organitzant distribuïdores”, hi afegeix Lam. És l’altra cara de la moneda. Mentre altres col·lectius d’immigrants tornen als seus països amb les maletes buides espantats per la crisi, els xinesos fan el viatge carregats de projectes nous. I això que aquí encara tenen conquestes pendents, entre d’altres coses perquè la seva irrupció a bars o perruqueries de barri ha tornat a aixecar les alarmes en una part de la població, que veu el fenomen xinès com una invasió imparable d’efectes incalculables.

Els casos aïllats de negocis il·legals i d’explotació sexual han animat la llegenda negra que les màfies controlen bona part dels negocis xinesos. Però el cert és que a Catalunya ja hi ha més de 30.000 empreses xineses, i tal com diu el vicepresident de Pimec Comerç, Carles Gironès, “els xinesos creen riquesa i ho hem de tenir clar”.
Negoci familiar a la catalana

Lam Chuen Ping explica que el model de negoci xinès no és tan diferent al de la tradició del comerciant català. “Són negocis familiars en què treballa el pare, la mare i els fills, que ajuden després de l’escola, tal com es feia aquí abans”, explica. El caràcter emprenedor i estalviador dels xinesos, afegeix Lam, també és molt semblant al dels catalans, i per això no dubta a dir que en molts sentits, aquí sempre s’ha sentit com a casa.

Potser per això, i perquè els pares xinesos insisteixen molt als seus fills perquè estudiïn, aquests alumnes són una excepció en la integració a l’escola. De fet, les notes dels alumnes xinesos en assignatures de ciències són tan altes que les escoles concertades ja se’ls rifen per apujar la nota mitjana.