8 de novembre. El dia s’ha aixecat espès a la part baixa de Barcelona, amb un punt desagradable d’humitat lleganyosa de tardor que mira encara l’estiu, i amb la pesadesa palpable d’una ciutat enfangada en la crisi. Però per sobre la Diagonal, i encara més per sobre el passeig de la Bonanova, entre els carrers que abracen luxoses residències i habitatges distingits, l’ambient és una altra cosa. L’aire és fi, sanitari, un punt gèlid i hi bufa com si algú hagués manat escombrar els carrers per deixar – los a punt per passar revista. El fred aquí es fa notar i, a primera hora del matí quan encara no són les set, fa de mal entomar palplantat al mig del carrer. Per això el mig centenar de dones que esperen en filera, calladament, al carrer Marquesa de Vilallonga, a l’altre costat dels murs de la luxosa clínica Teknon, s’abriguen tant com poden amb la roba prima que porten i s’agombolen buscant l’escalf del grup.

Són les més matineres d’un grup que amb el pas de les hores acabarà fent – se important, fins a arribar, a quarts de nou del matí, a superar les 200 dones, totes amb l’objectiu d’entrar a l’edifici que hi ha situat a l’altre costat de la vorera on esperen pacientment, totes pensant que avui potser sí que serà el seu dia de sort i que trobaran una feina. Busquen treball, però no fan cua per entrar a cap oficina del SOC (Servei Català d’Ocupació) com últimament han fet més de 740.000 ciutadans que la crisi ha empès a l’atur. Suporten el fred calladament, sense immutar – se, perquè volen ser les primeres a presentar – se davant la germana Encarna, una religiosa de la Immaculada Concepció de Castres, que es dedica a rebre ofertes de feina de cases particulars, majoritàriament de la part alta de Barcelona, i a oferir – les a dones –majoritàriament immigrants– que cuiden nens o vells, planxen, cuinen o netegen, dones d’ascendència tan humil que moltes no provenen ni de la part més baixa de Barcelona. És la cara de la marginalitat que busca sortir a la superfície a través d’un singular mercat de treball. És l’altra cua de l’atur.

Per poder escoltar les ofertes de feina de la germana Encarna tant se val ser una persona amb papers com no tenir – ne. De fet, quan a les vuit del matí s’obre la porta del recinte religiós l’home que vigila l’espai demana que el personal s’arrengleri segons la seva situació legal, i la cua de les dones estrangeres en situació irregular triplica la de les que sí que tenen papers. Un cop a dins es repeteixen les cues, respectant l’ordre d’arribada, i encara s’organitzen d’acord amb un altre criteri, les dones que busquen una feina per hores, o les que volen entrar fixes en una casa.

A tres quarts de nou, quinze minuts abans que la germana Encarna faci la seva aparició amb el llistat d’ofertes de treball, el grup s’engreixa encara amb una dona més, que, acompanyada pel vigilant del lloc i trencant l’ordre establert fins aleshores, se situa la primera de la fila. És una dona de cabell clar i pell blanca, vestida amb correcció, amb un aspecte del tot diferent de la resta que ja fa hores que esperen, però amb el mateix neguit a la cara: la necessitat imperiosa de trobar una feina. La resta, les que han entomat el fred des de primera hora, fan cara de desaprovació, però aquest subtil tracte de preferència a les dones nascudes al país és una de les normes no escrites de funcionament d’aquest lloc, i tothom les respecta.

“Comencem a tenir dones espanyoles, de moment no n’hi ha gaires, però ja vindran”, afirma la germana Encarna aventurant que la precarietat en què viuen immerses moltes famílies obligarà dones del país a entrar en circuits laborals que semblaven reservats a les immigrants.