La Fundació Jaume Bofill ha analitzat amb detall el darrer informe PISA i ha arribat a una gran conclusió: la concentració d’immigrats en determinats centres educatius no afavoreix uns bons resultats acadèmics. L’informe PISA deia l’any passat el mateix que deia l’anterior informe, i tornarà a dir el mateix cada cop que facin un nou informe: Xangai, Finlàndia, Hong Kong o Singapur encapçalen tots els rànquings. I nosaltres ens hi volem assemblar peti qui peti. Quina estupidesa. Finlàndia és Finlàndia, Xangai és Xangai, i nosaltres som nosaltres, i ni el clima ni els valors ni el mètode educatiu són semblants. I en alguns casos, ni ganes. Som els que som i tenim la immigració que tenim. I arribar a la conclusió que tenir molts immigrats a la mateix aula no afavoreix els mateixos immigrats em sembla una certa obvietat, per més que es vulgui desmentir que el fracàs escolar no afecta els estudiants autòctons, cosa que també és mentida. És impossible que un mestre pugui mantenir el mateix nivell en una aula on té tres alumnes nouvinguts que en una altra on en té més de la meitat. I no reconèixer-ho és una hipocresia. I això passa. I una altra reflexió: quan diem que en alguns casos els alumnes immigrats se’n surten, què volem dir? Què hem d’entendre com a èxit en un alumne immigrat? El que diu l’informe PISA, tenir comprensió lectora, comprensió matemàtica o comprensió científica? En alguns casos, creieu-me, en aules on l’alumnat nouvingut raneja el seixanta, el setanta o el vuitanta per cent, l’èxit escolar és simplement haver transmès als alumnes uns valors i uns hàbits de treball. I això està bé. I no passa res.