La immigració és un fenomen complex que planteja molts reptes econòmics, socials i culturals a la societat d’acollida. En molt poc temps, Catalunya ha passat a tenir la taxa més elevada de la Unió Europea d’estrangers procedents de zones menys desenvolupades.

Durant el període 1998-2010, el nombre d’immigrants procedents de països menys desenvolupats (l’Amèrica Central i del Sud, l’Àfrica, la Xina, l’Índia, el Pakistan, el sud-est asiàtic i l’est d’Europa) s’ha multiplicat per vuit: ha passat dels 127.000 de l’any 1998 als gairebé 1.053.000 a 1 de gener d’aquest any. El 1998 representaven el 2 per cent de la població resident a Catalunya i, en l’actualitat, en són el
14 per cent.

Si analitzem les dades del mercat de treball durant la dècada d’expansió econòmica del 1998 al 2008, es constaten dos fets rellevants.

En primer lloc, que la falta de treballadors autòctons en determinats sectors d’activitat intensius en mà d’obra –com ara la construcció, el turisme i el servei domèstic– van requerir la incorporació massiva de treballadors estrangers. Aquest grup de població, que també consumeix i inverteix, va contribuir a reforçar el gran creixement econòmic i la creació d’ocupació registrada en aquest període.

En segon lloc, que malgrat la magnitud del volum d’immigració, les condicions de treball dels treballadors nacionals durant aquest període no es van veure perjudicades, sinó ben al contrari: es va reduir l’atur i es va produir un increment generalitzat dels salaris.

La crisi econòmica, però, ha aturat l’intens flux d’immigració que ha experimentat el nostre país durant els darrers deu anys. Els gran interrogant que ara s’obre és: què passarà amb el nombrós col·lectiu de desocupats amb baixa qualificació professional procedents d’aquests països, si s’allarga la crisi?