Badalona, o més aviat els barris amb una convivència difícil, s’han convertit en feu del Partit Popular. Aclamats per aproximadament uns 2.000 veïns del barri de Llefià de Badalona, el candidat de la ciutat, Xavier García Albiol, va ser rebut amb crits d’alcalde amb un bany d’abraçades i petons que fins i tot va sorprendre la mateixa presidenta del partit, Alícia Sánchez-Camacho. “Any rere any et superes”, va dir a Albiol.

Abans el candidat havia fet el discurs més aclamat i aplaudit. El seu model de ciutat no es va apartar un mil·límetre del que consideren són els principals problemes de la gent, l’atur, les polítiques socials i la inseguretat, però al darrere sempre hi apareixia la figura de l’immigrant. Amb tot, per Albiol això “no és xenofòbia sinó supervivència, un greuge comparatiu”, i en va citar exemples com ara quan “un Ajuntament adjudica obres amb els diners de tots i hi treballen gent de fora en comptes dels aturats badalonins”, o bé “quan una parella no arriba a final de mes i demana ajut a l’Ajuntament i aquest li denega i li dóna a una persona que acaba d’arribar”. La cita d’exemples va acabar amb la promesa que si és alcalde hi haurà “més pressió policial i cap ajut social per als immigrants que vénen a delinquir”. Aquesta és “la realitat” que diu Albiol que ha percebut al llarg dels quatre anys que ha trepitjat els barris per la qual cosa va reclamar un vot despullat d’ideologia. Fins i tot va prometre que si és alcalde no ho serà “del PP sinó de tots els veïns; abans la ciutat que els interessos del partit”, va etzibar.

Una bona immigrant
Sánchez-Camacho va ratificar el discurs d’Albiol, permeable a qualsevol ideologia, assegurant que el PP són “polítics de carrer” i per això va reclamar un vot “pragmàtic”. La immigració va tornar llavors a centrar el debat. La presidenta va recordar els anys viscuts al Marroc i als Estats Units mentre es posava com a exemple de bona immigrant. El primer a encetar l’acte va ser el candidat de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, més prudent en el discurs i que va fer ús dels refranyer per sintetitzar les seves idees: “L’almoina que farà que no miris a qui la fas”, “allà on vagis, fes el que vegis” o “qui la fa la paga”.