El Tractat de Schengen és una de les passes més importants del procés de construcció de la UE perquè permet l’eliminació de fronteres per a la lliure circulació de persones entre els estats membres. Signat el 1985 a la localitat de Schengen (Luxemburg), el conveni no va entrar en vigor fins deu anys després. Eren temps de confiança en una Europa unida, que treballava per tenir una moneda única i que buscava fórmules per a una unió política cada vegada més forta.

La cessió de sobirania que significa aixecar les fronteres no va ser acceptada per tothom –per exemple el Regne Unit– i a altres estats no se’ls va concedir –Bulgària i Romania– perquè no reunien les condicions de control que requereix un pacte d’aquesta mena. La idea de Schengen implica que les fronteres internes desapareixen perquè la UE tingui unes fronteres exteriors amb prou garanties de seguretat. Però l’arribada massiva d’immigrants irregulars tant d’origen africà com de l’est d’Europa ha fet qüestionar si realment és eficaç una frontera externa comuna.

Un dels últims exemples que Schengen estava grinyolant van ser les discrepàncies entre França i Itàlia arran de l’arribada d’immigrants de Tunísia i Líbia. I ara, per acabar de complicar la qüestió, el fet que un país com ara Dinamarca vulgui tornar a posar barreres físiques amb Alemanya amb l’excusa de l’entrada de criminals. Tot plegat demostra que alguna cosa no s’ha acabat de fer bé. Treure les fronteres només es pot fer amb una confiança absoluta entre els estats, i aquesta no existeix. I no s’ha aconseguit perquè ha faltat una política europea comuna d’immigració, per exemple, i s’ha deixat que cada estat membre anés a la seva. Això ha portat a la situació actual, en què es comença a qüestionar la viabilitat de l’espai Schengen. La UE ha de fer tot el possible per evitar que hi hagi retrocessos en la lliure circulació de persones perquè seria un cop dur a la construcció europea.