JAUME FABRE
Güell – Nom del riu que separa la ciutat de Girona del ghetto on viuen immigrants. No és una muralla com la que hi ha a la ciutat de Ceuta o entre Mèxic i els EEUU i pot ser travessat lliurement per algun dels ponts existents, però la realitat és que manté, per misterioses raons, una separació que es fa evident, com assenyalava encertadament Antoni Puigverd en una crònica recent, en el fet que els africans i sud-americans que viuen a l´oest del Güell només se´ls veu a l´altre costat del riu durant la seva jornada laboral, treballant en obres públiques, neteja d´escales i recollida d´escombraries o passejant en cadires de rodes ancians gironins.

Jueus – Molts immigrants jueus van arrelar-se com a mínim des del segle IX en pobles i ciutats gironins, com Besalú, Puigcerdà, Cadaquès, Castelló d´Empúries, La Bisbal, Sant Feliu de Guíxols, Figueres, Ripoll, Olot, Girona, Camprodon, Arbúcies, Hostalric i altres. Fins n´ha quedat constància en topònims com Vilajuïga.Estaven obligats a viure durant l´Edat Mitjana en ghettos dintre de les ciutats, i van ser exterminats en els assalts als calls de 1391, quan van ser incendiats els més importants. Els supervivents van emigrar o, convertits per força al cristianisme, van anar fent fins a l´edicte d´expulsió del 1492. Però la seva petjada genètica ha quedat impresa en les terres gironines i molts cognoms d´origen jueu es poden trobar avui en el llistí telefònic de la demarcació de Girona. Aquests cognoms es coneixen gràcies a les relacions que s´elaboraven dels jueus supervivents de les matances de 1391 que van optar per batejar-se, com ara Agustí, Aragay, Ballester, Arquimbau, Bertran, Bofill, Ferrer, Gibert, Gich, Oliver, Pujades, Salelles, Sunyer o Vidal, entre molts altres.

Montjuïc- Castell que domina la ciutat de Girona, construïten acabar la guerra dels Segadors, a mitjans segle XVII, i abandonat el 1814 després de la marxa de les tropes franceses. Les seves parets van servir per adossar-hi barraques construïdesprecàriament pels immigrants dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, procedents majoritàriament d´Andalusia, sobretot de Jaé n, Granada, Còrdova i Màlaga, i en menor nombre de Sevilla i Almeria. Van arribar a viure-hi 1.500 persones. Els seus fills i els seus néts formen part avui indistingible de la societat gironina. Un d´ells és el Defensor del Ciutadà, l´advocat Ramon Llorente, que va publicar no fa gaire un magnífic llibre de record sobre les condicions de vida en aquell barri on el barraquisme suplia la manca d´habitatges dignes per als treballadors que amb el seu esforç han contribuïta fer gran Girona. Altres nuclis de barraquisme sorgitsaquells anys a la ciutat de Girona han desaparegut igualment i els fills dels seus habitants han establert la seva residència en altres barris de la ciutat o en altres municipis gironins.

Occitània – Nació situada en territori de l´actual estat francès que ocupa l´espai entre l´Atlàntic i el Mediterrani i, aproximadament, les ciutats de Clermont-Ferrand i Valença, al nord, i Baiona i Narbona, al sud. Entre ella i els Pirineus hi ha les comarques catalanes del Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i la Cerdanya. A partir de les dues últimes dècades del segle XVIII molts dels seus habitants van traspassar els Pirineus i van immigrar al Principat de Catalunya, sobretot a les terres gironines, per ser les més properes. Les causes eren diverses, ja que hi havia des de nobles i clergues que fugien de la Revolució Francesa fins a funcionaris vinculats a l´ocupació napoleònica. Però la major part eren pagesos i treballadors manuals que s´allunyaven de la situació econòmica precària d´aquests territoris a la recerca dels jornals més atractius que es pagaven aquí, en un moviment migratori que va continuar després de la marxa de les tropes franceses. Molts dels qui actualment vivim a les ciutats gironines som descendents d´aquells immigrants, el que és ben patent en cognoms com Fabre o Fornaguera, que són els meus.

Salt – És el municipi més densament poblat de les comarques gironines, amb prop de 4.500 habitants per kilòmetre quadrat. A la dècada dels seixanta del segle passat la població quasi es va duplicar de resultes de l´immigració andalusa, passant de set mil a dotze mil habitants. Des d´aleshores no ha deixat de créixer fins arribar als 30.000 habitants actuals. Un conjunt de factors han influïten que els immigrants majoritàriament marroquins, gambians, senegalesos i llatinoamericans arribats a Girona en les últimes onades no establissin la seva residència a la capital, sinó al veí municipi de Salt. Entre aquests factors és important el preu de l´habitatge, però també altres de caràcter sociològic que mereixerien un estudi les conclusions del qual podrien resultar sorprenents.

Tontine´ – Nom francès, sense equivalent català (que jo sàpiga) d´un enginyós sistema financer molt estès en les antigues colònies africanes de França i que els seus habitants segueixen utilitzant quan emigren a altres països.El fan servir immigrats africans residents a Salt o altres ciutats gironines. El grup L´intent (nom català amb evident semblança fonètica amb el francès tontine), format per senegalesos, va ser la primera d´aquestes comunitats d´autogestió financeres creades a l´Estat espanyol, i va néixer a Girona ja fa quasi deu anys. El sistema és senzill: un cop a la setmana, o en el termini que s´estableixi, els associats es troben per xerrar o per menjar junts. En la trobada, cadascú aporta una quantitat fixa. La quantitat reunida, per exemple, al cap d´un mes, s´atorga a un dels cotitzants que, d´aquesta manera disposa d´una quantitat prou elevada per adquirir béns que d´altra manera no hauria pogut aplegar, un electrodomèstic, per exemple. És una manera d´obligar-se a estalviar i defugir les temptacions de petites despeses en coses de consum immediat. I també una forma de relació social. S´acostuma a ser molt rigorós: qui falla en un pagament pot ser exclòs del grup a perpetuïtat.És l´única manera d´assegurar la solidesa del sistema financer. El nom francès tontine prové del banquer napolità Lorenzo Tonti que el 1653 va proposar un sistema semblant al cardenal Mazzarino, primer ministre de Lluís XIV, com a forma d´estalvi popular a fomentar en els moments de crisi que es vivien.