El clam per la convivència, reclamat cada vegada que es trenca la pau social, ha de venir acompanyat d’exercicis de convivència. Girant el sil·logisme, no hi haurà seguretat sense llibertat; i no hi ha drets sense deures. Els fluxos migratoris, més enllà de dades, tenen noms, històries, relats. Hi ha un art que ens fa visible l’invisible. En el batec de la cultura, el col·lectiu ritma amb el singular, l’harmònic amb l’heroic, l’abstracte amb el concret, el sociològic amb el líric. L’art, quan no abandona l’especificitat estètica dels seus límits, és quan més pot encarar-se a allò que no li és propi. El treball que ha fet l’artista i pedagog Josep-Maria Martín amb Mouhamadou Bamba Diop en un pis bot de Lavapiés és exemplar en l’excel·lència del que sent art és política, i del que venint del social esdevé art.

Martín presenta a Barcelona el projecte que va fer a Madrid Abierto, quan se n’anà a viure en un pis d’immigrants vinguts a la península amb bot. Amb el singular títol de Casa digestiva para un piso patera de Lavapiés, l’artista reflexiona no tant sobre l’arquitectura espacial i relacional de l’hàbitat, sinó que entén el lloc comunitari com a una metàfora de l’aparell digestiu. La casa no serà el lloc de l’ànima, de la intimitat, sinó el lloc en què les empremtes personals creen una memòria exportable. Així com el pintor renaixentista preparava el pigment de la natura per a l’artifici, Martín registra mitologies de la immigració, el relat del viatge, la utopia del paradís, l’economia subterrània i els drets per liquar-ho tot plegat en la cultura immaterial de les formes visuals, escrites i sonores. En el registre del coneixement i la bellesa, de tu a tu cap a tu.

Sovint, en les pràctiques artístiques que tendeixen al treball social, la política degluteix l’art. I és, en canvi, quan hi ha més acció estètica que la política se’ns manifesta com a constructora d’un llenguatge inèdit, difícil, plenament comunicatiu, potencialment públic i creatiu.

Meravella de veure per a un amant de l’art, que ha sentit el seu cos colpir-se i vibrar amb obres tan memorables i majestuoses com El rai de la Medusa, de Géricault, El Gernika, de Picasso, l’Homenatge a la República Espanyola, de Motherwell…, de trobar al Museu una obra com El viatge de Bamba. Un llarg text de vuit folis arrenglerat en bloc amb línies de set metres de llarg, lletra de pal vermella sang risc mort història en llenç blau verd esperança. És la paraula de Bamba, la paraula del sense papers, el relat del seu viatge en cayuco per mar que esdevé matèria, gest i transparència d’una pintura històrica sense imatge.

Al davant del quadre minimalista, perfectament alienat per a seure-hi l’espectador que no pot distingir entre mirar i llegir, un llarg banc pintat com les barques, com l’art primitiu que tant fascinà per la forma els cubistes. Aquelles màscares negres no eren formes pures, sinó llocs de pas entre els vius i els morts. Aquesta escultura per seure és alhora un ready-made i un objecte demiúrgic, un catalitzador. Una pissarra que descriu amb colors simbòlics els viatges i els camins que porten d’Àfrica fins a Europa.

Ambdós col·laboren, l’artista i el mantaire. Se’n van plegats al Senegal, on Bamba i els companys de pis havien deixat la seva ànima, per organitzar un happening, una manifestació que esdevé un magnífic videoclip musical hip-hop. Amb una finíssima música repetitiva i dibuixos animats, presenten també, en les potencials de la cultura audiovisual, un esplèndid film d’animació del noi-sargantana que en partir li tallen la cua, que es regenerarà, sí, diferent. Mai més l’immigrant serà el mateix. L’art tampoc no és el mateix. El dissabte, al Raval, veurem el documental.