En el transcurs de la nit electoral hi va haver un ensurt més o menys general quan va semblar possible que pogués tenir representació parlamentària el partit xenòfob d’aquell regidor de Vic. Després, quan el perill va ser conjurat i el regidor i els seus companys van quedar fora de la noble institució política, l’ensurt es va convertir en alegria i alleujament.

Molta alegria, molt alleujament però els més de setanta mil sufragis són aquí, convivint entre nosaltres. Només que n’hagessin obtingut set mil més o que la participació general hagués estat més baixa, la llei electoral vigent hauria fet que al Parlament de Catalunya seiessin a hores d’ara i per tota una legislatura com a mínim dos o tres xenòfobs.

Atès que el partit xenòfob català té una existència real, atès que disposa de setanta mil vots, atès que per poc entra a la cambra, la pregunta és aquesta: no hauria estat millor que hi hagués entrat per molt que ens hagués causat un disgust? No se m’esveri, lector susceptible, que no faig res més que apuntar una reflexió democràtica. Als xenòfobs i partits semblants se’ls pot ignorar, que és el que procurem fer els mitjans de comunicació que ens qualifiquem de responsables, però el cert és que tenen una presència real, que creixen i que fan forat. Dins el Parlament els tindríem localitzats i els partits democràtics els podrien respondre amb raons, si és que atenen a raons. Fora del Parlament podem fer-nos la il·lusió que no existeixin, però existeixen, tal com comprovarem en les pròximes eleccions municipals.

Molt bé, el regidor i el seu partit no han entrat. Però hi ha setanta mil persones a Catalunya per les quals la immigració és un problema. Els partits que sí que han entrat, seran sensibles a la gravetat d’aquesta situació? Escoltaran aquestes persones? O també faran veure que no existeixen i diran que el seu problema és que han nascut xenòfobes? Si és així, d’aquí a quatre anys en seran el doble.