Que el PP de Catalunya haja apostat pel discurs xenòfob i antiimmigració per expandir-se electoralment en feus tradicionals de l’esquerra demostra una manca absoluta d’escrúpols. Superat el miratge dels 700.000 vots de l’any 2000, i explotada fins a la sacietat la carta del nacionalisme espanyol, la dreta espanyola a Catalunya sembla haver conclòs que la manera de trencar el sostre de vidre que en limita el creixement a Catalunya consisteix a acudir, amb una garrafa de benzina, allà on hi pren qualsevol petit incendi relacionat amb la immigració per augmentar-lo i mirar de treure’n profit. Una actitud, per cert, que contras-ta enormement amb el que practica el PP allà on governa: mentre a Badalona García Albiol i Sánchez Camacho reparteixen, somrients, tríptics on diu “no queremos rumanos”, a Castelló o Madrid Fabra i Esperanza Aguirre han multiplicat les pràctiques clientelistes amb les ingents comunitats romaneses des que van adquirir el dret a vot en les eleccions municipals.

En qualsevol cas, la incorporació del discurs xenòfob al debat polític no hauria de ser acceptada com un exemple de normalitat democràtica, com suggereixen alguns. Amb un 17% d’atur i una competència creixent pels cada vegada més escassos recursos de l’estat del benestar, les conseqüències socials d’encendre la flama de la xenofòbia als nostres barris poden ser imprevisibles. Cal ser-ne conscients, no banalitzar la qüestió i respondre-hi amb fermesa.

Però la principal resposta que cal donar-hi és la presència activa dels poders públics als barris amb polítiques públiques que afronten els conflictes i eviten el caldo de cultiu on creixen personatges com García Albiol.