Una dona peruana embarassada i amb dificultats econòmiques i un avi malalt i solitari són els protagonistes d’Amador, la nova pel·lícula de Fernando León de Aranoa. Dos personatges que s’afegeixen a la galeria de desfavorits que habiten el cinema del madrileny: desocupats (Los lunes al sol), prostitutes (Princesas), nois suburbials (Barrio)…Retrats d’una realitat alhora dramàtica i còmica.

Les flors són testimonis de l’amor, la vida i la mort, els tres temes de la pel·lícula. Eren al guió des del principi?

Aquesta reflexió surt quan escric els diàlegs de Nelson. Quan pensava l’entorn de Marcela, la protagonista, de seguida se’m va ocórrer la idea de les flors. El sentit que prenen al llarg del metratge va sorgint amb la convivència a la pel·lícula, amb tota naturalitat, de la vida i la mort. Tothom les utilitza com a metàfora del que li convé. Nelson parla del seu negoci de vendre flors, i diu que la gent sempre naixerà i morirà.

Per què si parla de temes tan durs (immigració, atur, la mort…) fa un film tan lluminós?

Precisament per aquest motiu. Hi havia uns versos de Neruda que diuen: “Me dicen: perteneces a las sombras. / Tal vez tal vez, pero a la luz camino”.Jo crec que la gent que està en dificultats com Marcela, en un moment d’ombra, de foscor en la seva vida, és la que amb més determinació busca el contrari: la llum, la vida. La lluita de Marcela és una lluita per la vida en un sentit ampli, fins al punt de posar la mort al servei de la vida, i em sembla bé que ho faci.

Utilitza el puzle com a metàfora en diferents sentits…

Marcela i Amador són dues persones que estan soles i són com peces de diferents puzles, però que, miraculosament, encaixen entre elles. Sovint, durant el rodatge, quan Magaly [la intèrpret de Marcel·la] té un moment d’aquests que no sap què fer, utilitzava una imatge tan simple com aquesta: és com si tinguessis una peça de puzle a la mà i estiguessis pensant com col·locar-la. Cada cosa que li passa és una peça, i si la posa malament, ho pot espatllar tot.

El seu cinema parla dels desfavorits de la societat. Quan farà una pel·lícula d’un pijo?

Seria molt avorrida… No ho sé, recordo unes paraules d’Aldecoa, fa uns anys deia que hi havia una realitat crua i tendra alhora que era inèdita a la novel·la i que mereixia ser explicada. Quan jo començo a fer aquest cinema, sobretot a partir de Barrio, sento que hi ha una realitat dura i tendra, dramàtica i còmica alhora, que és un material molt interessant. També és cert que mai me’n vaig a l’extrem de la marginalitat, perquè dramàticament em sembla més interessant gent com Marcela i Nelson, que viuen a casa seva, i no estan a la pitjor de les situacions. Això em permet explicar històries que ens són properes a tots, encara que no estiguem en la seva situació.

La seva irrupció al cinema espanyol fa la sensació que va omplir un buit, gairebé no es feien films socials realistes. Quins eren els seus referents?

Les meves referències sempre han estat molt italianes. Al marge d’ocupar-se de gent que viu situacions complicades, el cinema italià sempre ha sabut retratar no només la duresa, sinó també la tendresa, el sentit de l’humor, la humanitat… Hi ha tot això a les pel·lícules d’Ettore Scola, de Vittorio de Sica, al neorealisme… I també a la comèdia italiana posterior. Hi ha un sentit de la vida que a mi em resulta molt proper. M’agrada molt Scola, i no parla només de desfavorits: parla de la vida, de la solitud, de la identitat… De la mateixa manera que jo puc parlar d’altres coses a partir dels desocupats.