El de Sarkozy, president de França, d’on —des de sempre— ens arribaven aires de grandeur, que pretenien acomplexar a la resta de la humanitat. Ara, però, aquell xovinisme s’ha tenyit de racisme, en haver-se desencadenat la cacera del gitano romanès, de la què Sarkozy pensa aconseguir bons dividends electorals. Així assistim perplexos, a l’affaire dels immigrants romanesos —gitanos, però ciutadans europeus, mal que li pese a Sarkozy—, que estan sent expulsats massivament de l’ «imperi» francès, per obra i (des)gràcia d’un president que vol fer oblidar, als francesos, la seua condició (!) d’immigrant —o és que el seu cognom, «Sarkozy», ve del temps de la conquesta de les Gàlies, per César, o de més lluny encara?—. I com que el seu descrèdit va en augment, en no haver posat solució a cap dels greus problemes que pateix el seu país d’adopció —entre ells la immigració irregular, de la què afirma que viu en una situació deplorable, però ell no ha fet cap esforç per millorar-la—, ara busca arrapar-li vots a la ultradreta de Le Pen, que puja en les enquestes. I ho fa —l’immigrant Sarkozy— amb actitud xulesca i desafiant, que la foto impagable de l’encontre amb el president romanès a Brussel·les, recull: altiu, estirat, cregut, amb els ulls tancats d’orgull i menyspreu. No ha estat prou, però: calia arremetre contra la comissària díscola, que ha posat en evidència la política immigratòria impresentable del seu govern, li ha obert un expedient i ha comparat les expulsions de romanesos amb les deportacions massives de les minories ètniques, pel nazisme…

La tempesta desfermada ha estat tal que Viviane Reding —la comissària de justícia de la UE— ha hagut de retractar-se de la comparació amb els nazis, però no ho ha fet de l’acusació d’incompliment de la normativa europea, mantenint l’expedient iniciat. Mentrestant l’actitud bel·ligerant i agressiva de Sarkozy ha estat de tal envergadura que el propi Durao Barroso, que es distancià de les primeres declaracions de Reding, li ha fet ara costat, amb gran irritació de Sarkozy, que l’ha emprès a crits contra ell, mostrant un comportament insòlit i del tot impropi d’un cap d’estat amb el president de la Comissió Europea. I encara, en una barreja d’ironia i de cinisme, convidava a Brussel·les a que, si tan interessats estaven amb els gitanos romanesos que els acolliren allà. Lamentablement, la pràctica totalitat de caps d’estat i de govern —inclosos els pocs pretesament d’esquerres que aixopluga la UE, entre ells Zapatero—, presents a la cimera de Brussel·les, no s’han atrevit a enfrontar-se amb el president francès i Sarkozy s’ha acomiadat pensant que ha guanyat la partida. Sembla, però, que no serà així: primer perquè el desafiament a la comissària llançat pel «nacionalitzat» francès, president Sarkozy, quan la reptava a actuar contra Alemanya, que —segons ell— iniciaria les expulsions massives a la setmana següent, no es produirà i ha estat desmentit immediatament per la portaveu de Merkel. I segon perquè, malgrat tot, l’expedient obert arran de la votació del parlament europeu que, tot i la majoria «popular», condemnà la mesura, no s’ha aturat.

Com no s’han aturat les crítiques a un tal despropòsit: ara és l’alcalde de Barbulesti, d’ètnia gitana, a Romania, que qualifica la decisió de Sarkozy de l’error més gran de la seua vida, a més d’ineficaç, doncs la majoria dels expulsats estan tornat a França, generant així un cercle viciós i car, per als afectats i els contribuents francesos. Altrament, la pretesa justificació de Sarkozy, de què es tracta de garantir la seguretat dels ciutadans —l’eterna argúcia de la dreta, que també ací «argumenta» el PP—, amb les expulsions, és pura demagògia, perquè només l’1.2% dels acusats d’algun delicte a França, són romanesos. Aleshores què fa l’exministre de l’interior i ara president, amb el 98.8% dels delinqüents, que no els expulsa? Pot ser són també emigrants, però de nacions més poderoses i, per tant intocables? Hi ha alemanys entre els delinqüents en territori francès? O italians? O dels EEUU? O són pròpiament francesos i, per tant, poden delinquir sense por a ser expulsat de França?

La pretesa i rocambolesca maniobra electoralista de Sarkozy se li està tornant a la contra al què ja apareix, no com un Napoleó victoriós —com el caricaturitzava The Economist, a l’abril del 2007—, sinó com un nan amb el gorro de l’emperador enfonsat, en l’últim número de la prestigiosa revista. I, contràriament a l’actitud permissiva dels caps de govern i d’estat, reunits a Brussel·les, la premsa mundial, nacional i local no el deixa ben parat. Ni l’ONU li ha fet costat, ni la Comissió ni el Parlament europeus, ni el Papa, ni les organitzacions de drets humans, ni els sindicats, ni l’esquerra, ni el centre, ni la dreta…ni tan sols l’extrema dreta, que l’acusa de prendre’ls el discurs i segueix considerant-lo com un enemic a combatre.

I el què és més greu: la robustesa i cohesió de la UE i la credibilitat dels òrgans de govern comunitaris, han quedat «tocats», per l’agressivitat de Sarkozy, el desafiament a la legalitat europea, i l’anunci de què les expulsions continuaran. Heus ací l’inici d’una progressiva degradació del projecte comunitari, fins ara qüestionat —bé que oficiosament— en tant en quant devaluava l’autoritat i independència de les actuacions dels estats membres, però que era acceptat per mor d’apuntalar l’economia europea i fer-li front a la dels EEUU. França, però, —o més exactament el seu president, nacionalitzat francès— ha iniciat el compte enrere del desprestigi de la UE i el pretès europeisme derivat dels principis de la revolució francesa, ha estat posat en qüestió. El contenciós de Sarkozy ha generat un conflicte de greus conseqüències, que no tardarà en ser imitat, per altres països, quan les normes comunitàries posen en evidència les seues polítiques nacionals. Mal auguri.