Sembla que el líder badaloní del Partit Popular convidà una diputada francesa amb la intenció d’ensenyar-li que a Catalunya també hi havia campaments marginals de gitanos, i la coreligionària de Sarkozy acceptà de bon grat el convit. Després, el popular començà a cercar els assentaments i no els trobà, així que decidí organitzar-li un passeig per les zones conflictives de la pròpia ciutat i trucar als habitatges on es congriava una difícil convivència. Sense campaments gitanos a la vista, la madame, amb cara de no acabar d’entendre què hi feia, allà, constatà que hi ha veïns crispats, fins desesperats, en uns barris on certa immigració ha desajustat la convivència ciutadana, quan ha aterrat en un territori desestructurat i mancat d’un discurs integrador de les institucions acollidores.

El regidor García Albiol, acomboiat per Alícia Sánchez-Camacho, tingué especial cura a mostrar les misèries de la ciutat que confessa estimar, mentre anunciava duresa «quan ell arribi a ser alcalde» i alguns conciutadans es fregaven les mans tot imaginant-se una triomfant neteja ètnica. Dos dies després, en una plaça que durant molts anys fou feu de l’esquerra, situada prop dels punts calents del conflicte ciutadà, el Partit Popular congregava mil cinc-cents ciutadans, bocata i beguda assegurada, per anar alimentant un discurs de rebuig a determinada immigració.

Camp de cultiu xenòfob

Sense campaments gitanos, però amb una bossa important de romanesos no integrats a l’entorn, el Barcelonès Nord ha de lluitar per introduir un cert ordre de convivència, quan el problema sobrepassa la comarca i té les arrels als països d’origen i en la pròpia debilitat de la comunitat europea. Seria irresponsable amagar el cap sota l’ala i no reconèixer que algunes ciutats catalanes viuen situacions complicades a partir d’unes onades migratòries que han desbordat la seva capacitat d’assimilació, facilitant la creació de zones marginals que entren en conflicte amb el veïnatge. I s’ha d’acceptar que no és gens fàcil descabdellar una troca enredada per diversos condicionants, no tots controlables. D’altra banda, el moment, tant econòmic com social, no ajuda gens, quan la crisi afecta sectors força importants. Un camp de cultiu, doncs, per facilitar el creixement de les actituds racistes i xenòfobes, que poden créixer perillosament.

Fa uns quatre anys que es digué que el PP, a Catalunya, havia triat Badalona com a laboratori de proves per veure la rendibilitat política que li podia donar la introducció del tema immigratori en el debat ciutadà. El regidor García Albiol reunia condicions per liderar la prova i les eleccions municipals del 2007 demostraren que el discurs racista els donava bons rèdits. Durant els darrers anys, el grup popular ha anat alimentant, a la zona, el discurs excloent.

Atiant el conflicte

Ara, davant un llarg i complicat període electoral, estableix la vigència de l’opció mantinguda i fins i tot la reforça. Els immigrants, de grat o per força, entren en campanya. No sé la rendibilitat electoral que pot comportar el dur discurs xenòfob que vol encapçalar el Partit Popular. Els resultats electorals ja ho diran quan sigui el moment. Però és evident que atiant el conflicte, els populars fan un pèssim servei a la consolidació democràtica i ajuden a la desestructuració social dels pobles que més la necessiten. En lloc d’apostar per la convivència i el progrés, juguen a administrar el conflicte, potser sense tenir consciència que la mateixa situació els pot desbordar i crear formes fora de control. Capitalitzar la crispació no ajuda gens a crear ciutat, ni país.

En el context europeu, els vents porten al ressorgir de determinats discursos extremistes. L’extrema dreta creix arreu i el conflicte de civilitzacions és vigent. Els discursos excloents tenen una clientela creixent, a vegades culta, jove i atractiva. Som curts de memòria i oblidem experiències de la història, no gaire llunyana.