De burques no se’n veuen gaires. Un servidor – que viu en un barri de Vic amb una presència notable d’immigrants de religió islàmica – encara no ha aconseguit de veure’n cap, tot i que fa dies que s’hi fixa. Potser és mala sort. Tanmateix, el fet que no se’n vegin o se’n vegin molt poques no significa que la burca no sigui un problema. D’entrada el seu ús afecta la seguretat, com qualsevol altra indumentària (passamuntanyes, màscara, etc.) que dificulti la identificació de les persones. Però aquest és un problema menor. El problema greu radica en la seva significació ideològica. L’ús de la burca – tant si és voluntari com imposat, cosa difícil de destriar – és una manera de proclamar un model social i de relació interpersonal incompatible amb la llibertat individual, veritable pedra de toc de les democràcies europees. Per tant, és lògic que provoqui rebuig.

Ara bé, com que precisament es tracta d’una qüestió greu, el combat contra el que representa la burca no pot ser plantejat de qualsevol manera. I tampoc no hauria de ser instrumentalitzat amb finalitats electorals. Per això tots aquests polítics que ara s’emboliquen amb la burca em fan més por que goig. A la majoria se’ls veu el llautó: el seu objectiu es redueix a fer algun gest que l’electorat pugui interpretar com un acte d’hostilitat contra la immigració. Al darrere no s’hi veu cap estratègia intel·ligent de defensa dels valors democràtics i la cohesió social, sinó un intent barroer de connectar amb la sensibilitat xenòfoba d’una part de la població. Alguns argumenten que així barren el pas a la Plataforma per Catalunya (PxC). Però potser el que estan fent és legitimar i alimentar el seu discurs.