Estic d’acord amb la decisió de l’Ajuntament de Lleida de no permetre la burca i el nicap en els equipaments municipals. Trobo a faltar que aquesta decisió no s’ampliï als carrers i vies públiques municipals, que també són domini públic, en la línia del govern francès.

Amb tot, em pregunto què passaria si en un establiment privat de caràcter comercial obert al públic no es permetés entrar a persones que duen aquest tipus de vestimenta. Vulneraria alguna disposició legal, com per exemple les que prevenen contra la discriminació per raó de raça, cultura o les normes sobre els drets del consumidors i usuaris?

Xavier Gatell i Palau

Gavà

Era el lema del Maig del 68 i no és superficial. Les prohibicions sempre van adreçades al poble ras, si ens ho mirem bé. Els poderosos se les salten totes, per tant sempre estan a punt per prohibir: que compleixin els altres!

L’Ajuntament de Lleida acaba de votar la prohibició de portar burca en llocs oficials. La raó és que defensen les dones d’aquesta pràctica que les anul·la. O també que és per seguretat, ja que se les ha de poder identificar. La primera raó és paternalista, barroera i falsa: les dones s’han de poder defensar elles mateixes, només cal que tinguin drets – o sigui, veu i vot – i a poc a poc s’aniran emancipant.

La raó de la seguretat és cínica per moltes raons. Només hi ha sis dones a tot Catalunya que en portin, de burca. Si el que pretén l’Ajuntament és garantir la seguretat, hauria de parlar d’altres peces de vestir com ara passamuntanyes, o casc de moto, o ulleres de sol combinades amb gorra, i un llarg etcètera. Si volen identificar algú per qualsevol motiu concret, la policia sap molt bé com fer – ho. Llavors, a què juguem? L’Ajuntament socialista de Lleida s’hi ha ben lluït!

Maria Àngels Agulló

Barcelona

Dijous passat vam assistir a una lliçó política al Congrés. Calia aprovar el decret per retallar el dèficit públic i el PSOE només comptava amb els seus vots. Si no s’aprovava, l’Estat espanyol entrava en una situació molt delicada. Finalment, l’abstenció de CiU va permetre tirar – lo endavant. Escoltant el discurs del senyor Duran queda clar que CiU, com la majoria de l’opinió pública, no comparteix les mesures que s’hi incloïen i sobretot és molt crítica amb la manera com el president del govern espanyol ha afrontat la crisi econòmica.

Segur que el cor li deia a CiU que havia de votar en contra, i l’estómac també. El partit socialista és el seu principal adversari, però a més a més aquesta votació al Congrés arribava just l’endemà que el PSC havia donat suport a una comissió d’investigació que bàsicament busca desgastar electoralment CiU. La realitat molts cops acaba fent posar vermell més d’un. Així doncs, CiU tenia raons de desacord amb les mesures, raons electorals i raons per retornar les bufetades que rep del qui ara li demanava suport, però va decidir actuar basant – se en la responsabilitat i pensant en el risc superior si la situació empitjora. CiU va donar dijous una lliçó política.

Gerard López Cano

Terrassa

Segons el reglament 272/2009, publicat al Diari Oficial de la Unió Europea, i que tracta sobre la seguretat a l’aviació civil, a l’equipatge de mà dels passatgers d’un avió no hi pot haver armes de foc ni armes blanques així com tampoc estris contundents, tallants o punxants, entre altres objectes.

No obstant això, el que és absurd i contradictori és que un cop s’han superat els controls de seguretat que donen accés a les portes d’embarcament, els viatgers poden comprar ampolles de vidre de qualsevol mena de beguda o llaunes d’olives amb obertura fàcil, que, degudament manipulades, poden ser utilitzades com a armes tallants.

Josep Capdet

Barcelona

Després de vint anys de casats, amb dos fills, ella ha descobert, per via psiquiàtrica, que no pot suportar – lo. Ell li proposa alliberar – la temporalment de la seva presència, però li demana que no ho faci constar com a “abandonament de la llar”. Ella s’hi avé però, a l’hora del judici, no compleix la promesa. Resultat. A partir d’ara, i fins que no ens regim pel sistema aragonès – si mai ens hi regim – haurà de veure els seus fills amb comptagotes.

Estic parlant del meu fill i els meus néts. Des del punt de vista legal, res a dir. Des del punt de vista ètic, símptoma greu d’una societat malalta.

Jordi Bassas i Ribalta

Barcelona

La TDT és una estafa. La televisió digital havia de ser l’instrument per aconseguir més qualitat, més diversificació de continguts. Res més lluny de la realitat: estic farta de veure programes repetits, telebotigues o realities americans. És impossible asseure’s al sofà a la tarda i mirar res que no sigui de xafarderies o sèries passades de moda.

L’única cadena que s’ha enriquit amb l’arribada de la TDT ha estat TV3, seguint amb el 30 minuts, el Polònia o els informatius, i uns canals temàtics interessants. Sense oblidar que és un servei públic, TV3 és capaç de liderar el share. Que prenguin exemple les cadenes estatals: prou de teleporqueria.

Aina Ginard Bauzá

Barcelona