La correcció política ha acabat frenant la llibertat i el progrés

Salvador Cardús va gosar insinuar a la ràdio que, en determinades circumstàncies, pot estar justificada la separació entre nens i nenes a l’aula. Una companya de tertúlia se li va llançar a la jugular, sense voler entrar en un debat racional, simplement perquè la idea de la segregació escolar per sexes és políticament incorrecta i, doncs, inexpressable i fins i tot impensable.

“La correcció política, nascuda com a exercici a favor de la llibertat i el respecte, ha acabat convertint-se, paradoxalment, en un instrument de censura del pensament i en un fre de la llibertat i de les possibilitats de progrés”. Ho escriu Cardús en el pròleg de l’assaig Ridículament correcte (La Campana), d’Anthony Browne. Intel·lectualment necessari.

Segur que els Estats Units són tan i tan dolents?

Amèrica és un país poderós i, com a tal, maligne, per més que derrotés el nazisme i el comunisme i que enviï a l’estranger més ajuda que cap altre Estat del món. Occident és el culpable dels mals del planeta, encara que hagi contribuït a estendre arreu la democràcia i els avenços científics. Les multinacionals són el dimoni perquè oprimeixen els pobres, malgrat que siguin també motors del creixement econòmic global.

Tots els poderosos són dolents i totes les víctimes són bones, i que no se’n parli més. Aquest és el lema del discurs políticament correcte. Els qui el fan seu prediquen la tolerància però són més intolerants que ningú. Tenen la pell tan fina que ni tan sols escolten les opinions alienes. I de sentit de l’humor, no en gasten.

Les bones intencions poden fer més nosa que servei

La correcció política (que va força més enllà dels parodiables tics del llenguatge) pot ser un bumerang que faci mal a aquells que pretén ajudar. Les dones poden arribar a tenir menys oportunitats laborals si se’ls donen més drets que als homes, ja que aleshores als empresaris els pot sortir a compte discriminar-les. Els febles no deixaran de ser-ho si, en lloc de treballar i seure al volant de la pròpia vida, només són incitats a culpar els altres dels seus problemes, sense fer cap mena d’autocrítica. Els polítics estan lligats de mans i peus a l’hora d’abordar problemes greus perquè no ho poden fer amb sinceritat, de manera que la gravetat dels problemes creix.

La correcció política avui, constata Anthony Browne, fa més nosa que servei.

Hi ha rosses que no tenen ni un pèl de tontes

Dir que els homes les prefereixen rosses deu ser políticament incorrecte, tot i que és un fet que sabem per experiència totes les morenes. Diversos estudis conclouen que els homes vinculen el cabell clar a la innocència, la bondat, la joventut i la fertilitat.

És més qüestionable el tòpic que les rosses siguin tontes, per bé que es podria argumentar que tenen la vida més fàcil i, en conseqüència, s’han d’espavilar menys. En qualsevol cas, l’altre dia vaig conèixer una rossa que no tenia un pèl de tonta i que, com a bona persona intel·ligent, se sap riure dels tòpics i d’ella mateixa. Duia una samarreta que deia, en anglès: “Sóc rossa natural, o sigui que m’has de parlar a poc a poc”.