No n’hi ha prou amb un semestre per treure’n conclusions, però que el nombre d’estrangers empadronats a Catalunya hagi baixat per primer cop en 12 anys ja és una dada prou reveladora. El nostre país ha hagut de suportar durant més d’una dècada una pressió demogràfica desproporcionada per la seva capacitat d’absorció, i això que és tradicionalment un país receptor de gent. Però, deixant de banda unes poques excepcions excessivament bonistes i d’altres de perillosament xenòfobes, la situació s’ha encarat sense voler amagar que el fenomen de la immigració és un problema però alhora tenint clar que el problema no són pas els immigrants, que, al final, són tan perjudicats com la població receptora.

L’allau de nouvinguts s’ha mirat de gestionar, amb més o menys reflexos i amb menys que més recursos, d’una manera raonablement satisfactòria però manifestament insuficient. Si la tendència a la baixa de la immigració que apunta el padró es consolida, aquesta situació d’emergència permanent davant el flux incessant de nous candidats a ser catalans disminuirà. Però seria un error retallar esforços, ni recursos. Ha de ser a partir d’ara, si es confirmen les dades de la remissió del desbordament demogràfic, que es podrà actuar de manera reposada per estabilitzar col·lectius i cohesionar receptors i nouvinguts. Interpretar que no calen recursos perquè ja no vénen immigrants seria d’una miopia política temerària. Perquè encara cal trobar l’encaix per a molts nous catalans i perquè, no ens equivoquem, l’arribada de població s’ha frenat no pas per falta de ganes sinó per falta d’oportunitats. I és ara que cal treballar perquè, quan tornin les oportunitats, no tornem a tenir un problema sinó simplement nous ciutadans amb ganes de guanyar – se la vida. Comptem amb dotze anys d’experiència que ens poden ser de molta utilitat.