Mentre es descabdellava l’screwball comedy entorn de la resolució unitària (ehem) dels partits catalans sobre la renovació del TC, el president d’Esquerra, Joan Puigcercós, va complir amb el programa previst i despús – ahir a la tarda es va presentar a l’auditori del CCCB per pronunciar – hi la seva conferència Som un poble (títol concís, a fe), que tractava sobre la immigració. Abans de començar, el republicà es va preocupar d’aclarir que no es tractava de cap acte “puntual”, és a dir, que la conferència no constituïa cap intent improvisat de pescar en les aigües immigratòries aprofitant el circ de tres pistes que ha muntat el PP en tal tema, amb l’artista anomenat Xavier García Albiol a càrrec de les acrobàcies més vistoses i la cap de pista Alícia Sánchez – Camacho en els números de malabarisme. No es tractava, en resum, d’una conferència oportunista, sinó oportuna.

Inevitablement, bona part del contingut era previsible en un any electoral, i consistia en una valoració enormement positiva (ves quina cosa si l’hagués fet negativa, oi?) de les aportacions d’Esquerra en matèria de polítiques d’immigració, tant al primer tripartit com en l’actual. Però també hi va haver espai per a missatges que anessin més enllà de la conjuntura electoralista.

De manera implícita i explícita, Puigcercós va fer un elogi del procés d’integració a Catalunya de les successives onades de migració espanyola, per bé que en molts moments aquesta integració resultés àrdua i complicada, i va apel·lar a la tradició integradora de Catalunya i el catalanisme com a punt de partida per a la gestió de la immigració actual vinguda de latituds més llunyanes i diverses. Va citar, és clar, Paco Candel, però també Salvador Cardús (per la lírica teoria de l’empelt, segons la qual un procés immigratori d’èxit vindria a ser com un empelt en un arbre: al final l’arbre és el mateix, però amb l’afegit dels nous esqueixos que hi aporten més vida), el conseller Joan Manuel Tresserras (per la idea que Catalunya és una nació possible), Kant (personatge tradicional en els discursos de Puigcercós) i fins i tot l’exjugador del Barça Lilian Thuram. Va quedar ben subratllat el refús total de la idea d’una suposada Catalunya “pura” que per altra banda no ha existit mai, i que si de cas constitueix una rèmora per a la plena sobirania del país: una Catalunya lliure ha de voler ser necessàriament impura.

Lluís Cabrera, factòtum del Taller de Músics que ha publicat, justament, el molt recomanable assaig Catalunya serà impura o no serà (ai, si Torras i Bages aixequés el cap!), escoltava amb atenció des d’una primera fila formada sobretot per representants de col·lectius d’immigrants establerts al país.

Impuresa, empelt i tradició d’integració són conceptes que seria interessant d’explicar a personatges com el tal Josep Anglada o el mencionat Xavier García Albiol. En vista del panorama, en relació a la immigració els partits diguem – ne tradicionals estan obligats a dur a terme molt curosament la tasca de delimitar – sense embuts, però també sense un gram de demagògia – els termes en què s’ha de produir el debat sobre el tema, per evitar que prosperin els populismes intoxicadors. Cal construir el pertinent cordó sanitari entorn de propostes com la de Plataforma per Catalunya. I cada partit haurà d’anar amb molt de compte amb el que pugui sorgir de dins les pròpies files. No és així, senyora Sánchez – Camacho?