La pràctica de l’esport és una ocasió especialment idònia per adquirir valors ètics i hàbits de vida saludable. Molt sovint, l’exercitació física sistemàticament desenvolupada és un manera d’integrar valors molt més eficient i eficaç que a través de sessions teòriques o assignatures de signe moral estranyament ubicades en el sistema educatiu. No solament l’esport: també el teatre, la música o la dansa són formes artístiques que, d’una manera implícita, transmeten valors.

SI ÉS VERITAT, COM S’HA ESCRIT, que patim una crisi global de valors, cal estar molt atents a aquestes pràctiques, perquè, encara que aparentment siguin innòcues, tenen profundes conseqüències en el desenvolupament ètic de les persones i, de retruc, en el creixement de la convivència i de l’harmonia social dels nostres pobles i ciutats. És veritat que massa sovint l’esport és objecte de manipulacions polítiques i econòmiques i, d’aquesta manera, esdevé un instrument de causes alienes a la seva natura, però això no nega el seu valor ni la seva potència transmissora.

CONVÉ DIGNIFICAR L’ESPORT, convé que la mainada s’exercitin físicament, no solament pels beneficis que comporta en el pla físic, emocional i social, sinó també pels valors que s’adquireixen a través d’aquesta pràctica. La constància, la disciplina, la tenacitat, la puntualitat, la humilitat, l’audàcia, la prudència, el coratge i la paciència són valors lligats a la pràctica esportiva que han posat de manifest els pensadors que s’han dedicat a pensar aquest fenomen de masses. Des de les lúcides reflexions de José Ortega y Gasset a les de José María Cagigal passant per José Luis Aranguren, l’esport és considerat un dels més potents transmissors de valors. Amb tot, però, l’esport també és esclau de misèries de la societat que vivim. També és un reflex de l’individualisme, del darwinisme i del consumisme que patim, del desorbitat culte al cos i a l’èxit que s’estén pertot. Molt sovint aquestes flagells no solament afecten greument l’esport professional, sinó també l’esport de base i l’amateur.

ELS VALORS ES TRANSMETEN indirectament, per imitació, a través d’experiències de vida, de situacions pràctiques que exigeixen una presa de decisió. Els hàbits positius no s’adopten de cop. Cal repetició i tenacitat perquè acabin formant part de la mateixa estructura de la personalitat moral. Cal dignificar en el sistema educatiu aquest tipus d’habilitats i mostrar que, més enllà de l’exercitació física, l’esport és una peça essencial per al desenvolupament integral de la persona, perquè adquireixi un domini sobre les seves emocions i tingui capacitat de descobrir els seus límits i les seves possibilitats.

L’ESPORT PROFESSIONAL genera arquetips, figures de referència que són imitades i, fins i tot, venerades pels més joves. En ocasions, aquests exemples són estímuls per a la vida ètica, però massa vegades l’esport professional, i de manera particular el futbol, està immers en un núvol d’interessos on fan acte de presència les més baixes pulsions humanes, la grolleria, el ressentiment i la incontinència verbal i emocional.

SERIA DESITJABLE QUE els principals responsables de clubs esportius, que els esportistes d’elit, que els gerents i directius fossin especialment curosos a l’hora de manifestar – se, perquè hi ha en joc el prestigi de l’esport. Molts joves solament senten interès pel periodisme esportiu i per tot allò que es cou en aquell món. És bo que vegin que no és una claveguera de baixos instints, sinó una de les activitats més nobles que pot exercir un ésser humà.

FINALMENT, L’ESPORT ÉS TAMBÉ un instrument de primera magnitud per catalitzar la cohesió social, per unir persones de diferent procedència i perquè comparteixen ideals comuns. En societats altament dispersades sotmeses a un intens procés d’esmicolament, l’esport és una ocasió per trobar – se, conèixer – se i aproximar posicions. No sempre és fàcil trobar allò que uneix; massa sovint accentuem el que ens polaritza. L’esport és també una eina d’integració social, un camí per veure l’altre com una part de nosaltres.