Als anys seixanta, el seu pare va deixar el seu Castelló natal i es va traslladar al nord de França per guanyar-se la vida en la fabricació de mobles. Cinquanta anys més tard, Eric Pérez va fer el camí invers. Viu a Catalunya des de fa deu anys, i des de finals del 2008 és el director de l´Aliança Francesa, un centre finançat per l´Estat francès per facilitar l´ensenyament de la llengua de Molière a ciutadans d´altres països.

Mentre que el seu pare va emigrar per raons econòmiques, ell ho va fer per amor. Estava acabant la carrera de Filologia Hispànica a la Universitat de Nancy, quan va conèixer a qui avui és la seva companya, una noia de Montcada i Reixac. Fugint del fred, es van traslladar a Barcelona, on van viure durant tres anys, i posteriorment es van traslladar a Girona. Ara tenen casa a Banyoles, d´on no tenen cap intenció de moure´s.

Eric Pérez explica que en el moment d´instal · lar-se a les comarques gironines va tenir la plena sensació de trobar-se a Catalunya, “fonamentalment per la llengua, perquè, a diferència de Barcelona, aquí tens la necessitat d´expressar-te en català”.

En relació amb França, dues coses el van xocar. En primer lloc, que nois de la seva edat, tot i tenir feina, seguissin visquent a casa dels pares i que per trobar-se amb els amics, ho haguessin de fer en els bars. L´altre aspecte es relaciona amb la idea que es té dels francesos i al pes dels tòpics, els estereotips i les generalitzacions. “Se suposa que els francesos som patriotes i xovinistes, i m´ho diuen amics que són nacionalistes catalans!”.

El director de l´Aliança Francesa diu que li encanta el clima d´aquí, la Garrotxa, Cadaqués i la gastronomia catalana. Coses que no li agradin? Les mateixes que pots trobar en altres llocs, assegura. “A tot arreu pots trobar gent desagradable”.

Pérez recorda que fa cinquanta anys el seu pare va ser mal acceptat a França i que, en el seu cas, exercir de professor, li ha facilitat la integració. També ha ajudat en la seva socialització el fet de tenir un fill, fa un any i mig. Ara, quan va a comprar o al parc, se li acosten de forma espontània persones amb les quals mai havia parlat, i li agrada. Tot i això, té clar que, per més anys que porti a Banyoles o a Girona, ell sempre serà considerat “el francès”, no en sentit pejoratiu sinó per ressaltar el seu tret més definitori. Noli molesta, de tota manera. Al seu pare li segueix passant el mateix després de cinquanta anys de viure a França.