Es jueu d´origen alemany per part de pare i la seva família va viure a Àustria, l´Argentina, l´Uruguai i França, abans d´establir-se un altre copa Sud-amèrica, on ell va néixer i on va viure fins als 7 anys. Llavors, els pares decideixen emigrar a Israel. Allà el noi començarà la carrera d´Arquitectura i l´any 1988 coneixerà per primer cop Catalunya gràcies a un conveni d´intercanvi d´estudiants signat entre la Generalitat i l´Estat hebreu. “Em vaig enamorar de Barcelona i dels paisatges catalans, del bon temps i de l´amabilitat de la gent”, confessa Ariel Newman.

En paral · lel a l´arquitectura, Newman es va casar i es va fer guia turístic, i a partir del 1998 va començar a portar grups d´israelians que volien conèixer Catalunya i Espanya. L´any 2000, però, la situació a Israel se li fa insostenible. La seva dona, amb la qual tenia un fill, el va deixar, va perdre dos projectes importants en què treballava i, angoixat i cansat de les tensions polítiques del seu país, va fer un gir radical a la seva vida.

I així és com l´ 11 de setembre del 2001, precisament, aterra a Sant Feliu de Guíxols. A nivell professional, tenia la idea d´exercir d´arquitecte i de canalitzar inversions jueves cap a Catalunya. L´homologació del títol universitari trigaria set anys a ferse realitat, així que, mentre no podia exercir la professió, va muntar una promotora que durant els anys del boom immobiliari va funcionar a tota vela. Es va tornar a casar i va tenir dos fills més, fins que el 2008 la crisi li va caure a sobre per partida doble: es va tornar a separar i va perdre la família i els estalvis.

Ara viu a Calonge. Ariel Newman ha dedicat l´últim any i mig a liquidar la seva empresa, a fer de guia turístic i d´esports d´aventura pera grups d´israelians i a mantenir el contacte amb els seus fills, tant la que viu a Israel, i a la qual veu quatre o cinc cops l´any, com als que van nèixer a Girona.

De Catalunya l´atrau la formalitat, honorabilitat i civisme de la gent, la gastronomia i els paisatges de la Costa Brava, l´equilibri entre feina i festa, el bon temps, la proximitat a Europa i “l´economia fins ara”. De coses que no li agradin, també n´hi ha. “No m´agrada que la gent es queixi tant, perquè viu en un paradís, com tampoc m´agrada la mala llet que tenen les dones o que no hi hagi cines en versió original. A la Costa Brava serien un bon negoci”.