Pere Pons

Pitingo

Festival De Cajón

Palau de la Música, 15 d’abril

La irrupció d’Antonio Manuel Álvarez Vélez, Pitingo, dins l’univers flamenc va suscitar l’entusiasme entre els addictes a la modernitat i els proveïdors de glamur. Però més enllà del cop d’efecte que és capaç de generar un gitano de bona planta educat en la tradició del cante i derivat en la formació dels càntics espirituals negres, la souleria de l’elegant Pitingo acaba sent més un pastitx efectiu però pastitx que no pas una fórmula convincent per emparentar el flamenc amb els fonaments de la música negra nord-americana. El noi és encantador i la seva confessa debilitat pel sofisticat so Motown sense trencar el compromís amb la tradició gitana, fa les delícies d’un públic que es posa a butxaca per la seva manera amable i condescendent de tractar els palos clàssics del gènere. Pitingo serveix un flamenc de caramel on preval la varietat de gustos i sabors i domina la dolçor que deixa en el paladar. Una dolçor que s’esvaeix, però, minuts després d’haver-la consumit. Tot plegat no fa més que homologar la proposta en la categoria de productes de temporada. Tant el Georgia en clau de martinete com el celebrat Killing me softly van ser mostres d’un art evanescent que no afegeix res de nou a l’essència de la música negra americana i encara menys al creixement de la cultura flamenca. Cal dir a favor seu que el cante per soleás, malagueñas i fandangos no mereixen el més mínim retret en tot cas, la innecessària voluntat d’afegir-hi amb calçador títols tan suats com What a wondefurl world o Yesterday, i que la capacitat per sostenir tot un recital amb l’única companyia de l’excel·lent guitarra de l’ex-Ketama Juan Carmona i de dos hereus d’Habichuela a les percussions demostra una valentia i un potencial que cal veure com progressa en el futur.