El 20 de gener del 2009 Barack Obama va fer història i es va convertir en el primer president negre dels Estats Units. Per molts, aquell fet havia de servir d’exemple de superació de les barreres que tradicionalment han impedit a les minories ètniques accedir als llocs de poder ocupats pels blancs i els seus descendents. Una simple ullada a les estadístiques sobre el percentatge de llicenciats o el sou mitjà de la població en funció del seu origen als mateixos Estats Units demostra, però, que la igualtat d’oportunitats encara és molt lluny d’assolir – se.

A banda de la simbòlica victòria d’Obama als Estats Units, la població no descendent d’europeus ha fet alguns avenços els darrers anys en països com el Brasil, Sud – àfrica i Bolívia, on la nova Constitució impulsada per Evo Morales incorpora, fins i tot, legislació pròpia dels pobles indígenes. Malgrat tot, la marginació dels pobles originaris continua sent la norma a la major part del planeta.

La discriminació, sovint no reconeguda pels Estats que la practiquen, té efectes devastadors en la vida quotidiana de les persones que la pateixen. Per ells, drets elementals com la igualtat de tractament davant els tribunals, la seguretat personal, la protecció de l’Estat, la participació en la política, la lliure circulació, el dret a heretar (especialment terres), la llibertat de pensament, de consciència i de religió, la llibertat d’opinió i d’expressió, la salut, el treball o la propietat són una entelèquia.

Les Nacions Unides van començar a abordar el fenomen del racisme l’any 1969, data en què es va aprovar la Convenció Internacional sobre l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació Racial, que defineix el racisme com l’exclusió de la població en funció de la raça, color, llinatge, l’origen nacional o ètnic. Però no va ser fins al 2001, amb la celebració de les Conferències Mundials contra el Racisme, la Discriminació Racial, la Xenofòbia i les Formes Connexes d’Intolerància a Durban (Sud – àfrica) i el 2007, amb la Declaració sobre els Pobles Indígenes, que l’ONU va començar a prendre mesures concretes per combatre el fenomen.

La Declaració sobre els Pobles Indígenes concreta els drets dels pobles que han sobreviscut a les colonitzacions o a la formació d’Estats aliens i han mantingut vius els seus trets lingüístics, culturals i socials. Entre ells hi ha el dret a la propietat de les terres dels indígenes, els recursos naturals dels seus territoris, la preservació de la seva cultura i coneixements tradicionals i l’autodeterminació.

Precisament, el dret a la “lliure determinació” va ser el pretext que van esgrimir països amb una nombrosa colònia indígena com els Estats Units, el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda per no firmar el text. De fet, van ser els únics quatre Estats dels 147 presents que van votar en contra de la declaració a l’Assemblea General de l’ONU. Tot i això, les organitzacions de defensa dels drets humans creuen que el text va ser una fita cabdal per als pobles indígenes, ja que, per primera vegada, l’organització internacional els reconeix els seus drets.

La Unesco és l’agència de l’ONU més activa a l’hora de treballar per l’eradicació del racisme. Des que el 1966 es va instaurar el 21 de març com el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Discriminació Racial arran d’una matança d’estudiants que es manifestaven de forma pacífica contra l’apartheid a Sud – àfrica, la Unesco ha posat en marxa un seguit de campanyes de sensibilització per combatre aquest fenomen arreu del món.

L’octubre del 2003 va anar més enllà i va adoptar l’Estratègia Integrada per Combatre el Racisme, la Discriminació, la Xenofòbia i la Intolerància, que es fixava sis prioritats: el desenvolupament de la recerca científica i la reflexió sobre el fenomen del racisme, la discriminació i la xenofòbia; la revisió i/o revitalització dels instruments que té la Unesco per combatre el racisme i la discriminació; el desenvolupament de nous enfocaments educatius, l’elaboració de materials d’ensenyament i establiment d’indicadors; la mobilització dels líders d’opinió i els polítics que prenen decisions contra el racisme i la discriminació; la preservació de la diversitat en societats multiètniques i multiculturals; i el combat contra la propaganda racista als mitjans de comunicació, especialment al ciberespai.

També els Estats i nacions sense Estat com Catalunya han multiplicat els darrers anys els esforços per combatre el racisme. D’una banda a casa seva, on la immigració ha canviat la fesomia dels pobles i les ciutats, i, de l’altra, a l’exterior.

L’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) ha fet de la defensa dels pobles indígenes una de les seves prioritats. La cooperació catalana vol aportar l’experiència d’una nació minoritzada com Catalunya a altres nacions del món que malden per mantenir vius els seus costums, la llengua, la cultura i, en molts casos, fins i tot la seva subsistència.

L’ACCD ha finançat diversos projectes de cooperació amb pobles indígenes, especialment de l’Amèrica Llatina. Entre ells n’hi ha un d’Intered que té com a objectiu la promoció dels drets humans de la població indígena guaraní, que viu en condicions de semiesclavitud i servitud al Chaco chuquisaqueño (Bolívia), i un altre d’Educació Sense Fronteres per construir un país plurinacional a Bolívia i al Perú.

Diumenge es commemorarà arreu del món el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Discriminació Racial. Serà una bona ocasió per recordar que milions de persones: els intocables de l’Índia, els aborígens d’Austràlia, els indígenes d’Amèrica o els esquimals de Sibèria són exclosos dels beneficis del món globalitzat pel sol fet de ser diferents.