Davant de l’onada migratòria dels darrers anys, el discurs públic ha oscil·lat a Catalunya (i, en general, a Europa) entre dos pols igualment preocupants. D’una banda, la immigració ha estat acollida amb un silenci pragmàtic: com que els nouvinguts han representat una font de mà d’obra barata i un pal·liatiu per a l’estancament demogràfic del país, han estat molt pocs els que han volgut interrogar – se sobre el seu encaix social i cultural. De l’altra banda, s’ha agitat la bandera del cosmopolitisme liberal: en nom de la solidaritat, s’han condemnat tota mena de quotes migratòries; i, en nom de la llibertat individual, s’ha considerat il·legítim tot intent d’assimilar els nouvinguts a la cultura receptora.

EL PRIMER DISCURS, EL DEL PRAGMATISME silenciós, dominant al carrer, deixa els immigrants en una posició subordinada, d’una gran feblesa. Quan les coses van bé, se suspèn tot debat perquè se suposa que la situació de l’immigrant, fins i tot quan no és gaire satisfactòria, és millor que la del seu país d’origen. Quan les vaques grasses s’acaben, però, els nouvinguts passen a fer nosa i aleshores s’aproven paquets econòmics per incentivar – ne la sortida. Si aquells es queden, corren el perill de ser ciutadans de segona, colpejats per l’atur, aglomerats en àrees urbanes guetitzades.

EL DISCURS COSMOPOLITA, amb la seva insistència en la identitat individual i amb la seva negació d’una identitat col·lectiva que vagi més enllà de la suma aritmètica de moltes identitats culturals diferents, és un producte de filòsofs de saló, de catedràtics que un dia van ser maoistes i ara prediquen un liberalisme ensucrat. Al cosmopolita el fascina la metàfora de la societat com a arca de Noè, exuberant en la seva varietat d’espècies i alhora feta d’una mena de lleons, ovelles, pitons i bonobos il·lustrats, capaços de dialogar i respectar – se automàticament. El ciutadà normal i corrent sap que això no és ben bé possible: una societat estable i democràtica necessita valors compartits, una identitat comuna, un acord sobre els principis que han de marcar tota mena d’interaccions socials.

ELS IMMIGRANTS TAMBÉ HO SABEN AIXÒ: si alguna cosa els ha fet marxar de casa ha estat la promesa de viure en una societat més dinàmica i més pròspera. I aquest dinamisme només es produeix en aquelles societats on els seus membres cooperen entre si d’una manera efectiva, compleixen la paraula donada i treballen d’una manera eficaç i predictible, on l’esforç individual (i d’equip) domina sobre els contactes i les clienteles personals, on les institucions públiques són transparents i eficients, i on els contribuents paguen els impostos que els pertoca. En una paraula, sostenir un cert progrés humà exigeix tenir, per damunt de tot, un cert pòsit cultural, un conjunt d’hàbits cívics, una estructura comuna de valors i expectatives sobre el que és acceptable i sobre el que no és permissible.

NO TOTES LES SOCIETATS COMPTEN, però, amb aquestes eines culturals. A les societats més endarrerides els seus membres viuen atrapats, com assenyalava Joan F. Mira fa pocs dies en aquest diari, en una teranyina de relacions gens cívica, en un context social que premia els interessos privats, particulars i curt – terministes. Per això, mentre a les economies més avançades prop de dos terços dels enquestats declaren tenir confiança en la gent en general, als països menys desenvolupats menys d’una tercera part de l’opinió pública confia en els altres. La confiança en les institucions públiques i fins i tot en el sector empresarial i la percepció del nivell de corrupció segueixen pautes similars arreu.

AQUESTS DIFERÈNCIES NO TENEN RES A VEURE amb determinats atributs genètics o ètnics o amb certs gustos individuals. Sabem, gràcies a enquestes idèntiques fetes arreu del món, que, independentment de les condicions reals del seu país, tothom prefereix viure en un lloc amb institucions i comportaments cívics. Sabem també que els mateixos individus, un cop han emigrat a societats més cíviques, són capaços d’adoptar els valors de les societats d’acollida. Llevat d’una minoria lligada a la màfia, la majoria dels emigrants sicilians i calabresos que van marxar als Estats Units ara fa cent anys es van integrar completament a les pautes i formes de vida nord – americanes. En una escala menor, aquest és el missatge central de Cuando hice las maletas: un paseo por el ayer, un llibre autobiogràfic, injustament oblidat al meu entendre, de José Luis López Bulla, sobre l’emigració andalusa a Catalunya.

NO HI HA DUBTE QUE L’EMIGRACIÓ és una de les grans solucions al parany del subdesenvolupament en què encara viu una gran part de la humanitat. Tanmateix, és aquest fet precisament el que obliga les societats receptores a gestionar els fluxos migratoris d’acord amb tres principis fonamentals:

1. Com que el progrés econòmic i humà del país receptor descansa en una cosa tan delicada com ara l’estructura d’hàbits que fa possible la cooperació i la confiança socials, és necessari assegurar – se que aquelles normes de comportament no s’esberlin amb l’arribada de noves poblacions. Això obliga a apostar per una política d’assimilació dels nouvinguts. Per tant, mentre que en l’àmbit privat, com ara la llengua a la família, la pràctica religiosa o els costums alimentaris, l’immigrant ha de disposar de plena autonomia, a l’arena pública cal reforçar els valors comuns de la societat: una sola llengua vehicular, un conjunt d’expectatives clares en les relacions contractuals i en la vida social, i l’adhesió a un conjunt de principis de tolerància democràtica estrictes.

2. Fins i tot les societats més obertes han de regular el flux migratori i d’imposar límits (raonables) a l’entrada de nouvinguts. Acceptar, per exemple, una emigració massiva que posi en perill tots els lligams socials i culturals en què es basa l’èxit de la societat receptora perjudica tant els nadius com els nouvinguts. I fa un mal servei fins i tot a aquells que s’han quedat al seu país d’origen a l’espera de poder emigrar en un futur no gaire llunyà.

3. Finalment, els receptors tenen el deure actiu de fer que la immigració no fracassi. Això els obliga a mantenir una societat oberta, exempta de discriminacions de tota mena. Per això les segregacions geogràfica i educativa són perilloses. La segregació laboral i la manca de mobilitat social són, però, molt pitjors. De fet, és aquí on el mercat de treball dualitzat que existeix a l’Estat espanyol (i, en part, a altres bandes del continent europeu) s’ha de reformar, perquè planteja una de les amenaces més greus a la possibilitat de crear una societat plenament integrada.